Un llibre anomenat "Violació"

La cadira, de respatller flexible, tenia dos braços prims de metall que, malgrat la calor, es mantenien freds. Les potes eren dos gran triangles que naixien i morien a la fusta negra del cul. Un ventilador es movia poc gràcilment intentant fer circular l'aire tebi per tota l'habitació. Era un aparell curiós, com un rasca- cels amb marca i botons, on no hi hauria cabut mai una hèlix de ventilador normal.
El senyor Devesa va picar el seu bastó contra el terra de fusta, dos cops. Tot seguit, deixà anar l'alè sorollosament i remugà quelcom inintel·ligible. Davant seu, el senyor Fisas es disposà a parlar, desviant la mirada del gerro negre amb laterals ratllats de la prestatgeria que, ni en Devesa o sabia, tapava un antic i valuós volum de la "Història de David Copperfield". Just quan el primer fonema era a punt de creuar la barrera dental d'en Fisas, picaren a la porta. Un home escarransit, completament calb i cara de mosca morta, entrà al crit d'endavant del senyor Devesa. Saludà i amb el dit gros, com si fes auto- stop, assenyalà al seu darrera.
- Sí, sí -exclamà el senyor Devesa amb pocs ànims-. Ara vinc.
L'homenet desaparegué tancant suaument la porta del despatx. En aquell moment, en Fisas, intentà parlar de nou, però desistí en veure que el seu interlocutor s'aixecava tot remugant i demanava disculpes. En Marçal Fisas es quedà sol al petit despatx, rellegint per quarta o cinquena vegada els lloms dels llibres que omplien la prestatgeria color grana: "La casa dels esperits", "El navegant", "Els insaciables"... Li cridà l'atenció el fet que hi havia dos exemplars d'un mateix llibre, en dues edicions diferents i no era precisament un títol que digués gaire a favor d'en Devesa: "Violació", de Theodore Pratt.
Damunt la taula, del mateix color que els prestatges, un petit calendari marcava el dia exacte: dijous, 30 de juliol. Girant la vista, s'adonà que al costat d'una de les dues edicions de "Violació" hi havia un volum aïllat d'una "Gran Enciclopèdia del Món", el número 21. Cercà infructuosament els vint volums restants fins que els ulls toparen amb un exemplar de luxe de "El espejo de la muerte";, d'Unamuno. A l'hora, reconegué un fenomen, si més no anecdòtic, d'aquella reduïda biblioteca: no tan sols "Violació" estava repetit, sinó també d'altres. I dels tres volums de "Pickwick", de Dickens, en faltava el primer.
El senyor Devesa entrà tossint i s'assegué a la seva cadira. En acabar de tossir, va passar-se un mocador pels llavis, vells i tallats, i mirà en silenci l'home jove del seu davant. En Fisas havia oblidat per què era allí. "Violació", pensà.
- Aquesta gent -feu en Devesa en to de menyspreu-, sembla que ho facin expressament. No et deixen mai tranquil. Quan no és un, és l'altre. No et deixen mai tranquil -repetí.
En Fisas el contemplava amb ulls oberts com taronges, una expressió que significava no saber de què li estaven parlant. Feu un esforç mental per recordar què havia vingut a dir i, quan semblava que ja ho tenia, la veu ronca i gastada d'en Devesa el tallà:
- L'altre dia, sense anar més lluny -digué-, em vaig estar quatre hores seguides de peu. Com si m'ho pogués permetre, en el meu estat.
"Beulah Land", de Lonnie Coleman, al prestatge més baix, mig tapat per un ànec pintat d'or. Just al costat de la edició marró de "Violació". Tan dolenta era la memòria del senyor Devesa, que no recordava un llibre amb un títol com aquell a la seva biblioteca i en comprà un altre? O era que li havien regalat dues vegades, dues persones distintes? Francament, el senyor Fisas dubtava que algú tingués tan mal gust com per regalar un llibre anomenat "Violació"; al senyor Devesa. Sense dubte l'havia comprat ell, creient-se que li estimularia alguna vena més que la simplement literària. Ho hauria aconseguit, Theodore Pratt, d'aixecar de nou els instints profunds d'un vell decrèpit com en Devesa?
- Així doncs -parlà en Devesa, tallant el pensament d'en Fisas-, on ens havíem quedat?
En Marçal es passà la mà pel rostre, com si pensés quan, en realitat, es tapava. Seguia sense recordar què volia dir. "¿Arde París?", de Collins i Lapierre. Per què era allí? L'havien trucat o hi havia anat ell? També hi havia "L'exorcista" y "D'aquí a l'eternitat", rera un piano de deu centímetres d'alçada. Aquelles coses li passaven massa sovint, perdia la memòria immediata durant un lapsus de temps, allò que anava a dir o a fer desapareixia uns minuts i, quan desistia de pensar-hi, li retornava. Li era impossible però, desistir-ne abans per recuperar-ho abans.
- I bé? -insistí en Devesa.
- Mmmmmm...
Si allargava una mica l'espera, possiblement el senyor Devesa faria algun comentari que li recordaria què hi feia allí."La ciutat assassinada", de M. Guillot, al costat del "Violació"; de color vermell. Aquell llibre deuria explicar la violació en sí, o era un assaig sobre les causes i conseqüències d'un delicte tan infame? Si es tractés de la segona possibilitat, afegir un article al davant del nom hauria estat més adequat: "La violació". Ara que portava estona repassant-la, el senyor Fisas queia en la certesa de com de pobre era aquella biblioteca. Cinc prestatges, només dos al màxim de la seva capacitat, un dels quals era dels centrals, més estrets que els altres, on reposava el gerro negre amb laterals ratllats que mig tapava la "Història de David Copperfield" dickensiana.
- L'Arnaiz em va comentar el problema de la televisió -deixà anar. "Exacte", pensà en Fisas, "la televisió".
- Sí, bé... -feu en Devesa-. Què passa en concret?
- Alguns dels residents es queixen que està oberta fins molt tard, i els altres que es tanca massa d'hora.
- I vostè què creu?
- Bé -en Marçal es rascà l'orella dreta en un acte de falsa modèstia-, crec que es tracta d'un problema de ressonància.
El senyor Devesa semblava no respirar. La mà li tremolava lleugerament sobre el bastó. Tenia uns ulls apagats, que molt bé es podrien fondre en qualsevol moment. Els pèls als forats del nas i les orelles li donaven un aspecte força desagradable, i potser per això, en Fisas no podia deixar de mirar-lo.
- Vull dir -continuà-, que al menjador cal apujar el volum del televisor per tal que tothom el senti, però a l'habitació del costat de la cuina, per qüestions de ressonància, se sent molt alt per abaixat que estigui.
El silenci de qui era davant seu el feu dubtar de si realment era allí per semblant petitesa. Sens dubte, la televisió no era el més gran dels problemes. Abans no fos massa tard, provà d'excavar en la memòria per saber si era aquella la raó de la seva visita.
- I què suggereix?
- Potser s'haurien de revisar els horaris de televisió.
En acabar la frase, el més jove dels dos homes que seien en aquell despatx, recordà que no tan sols s'havien revisat els horaris feia just un parell de setmanes, sinó que, el més greu, aquell assumpte no li corresponia. Ell, en Marçal Fisas, era el gerent del Centre Residencial Alba, no el Cap de Monitors, ni el Director de Funcionament. ¿Què feia aleshores parlant a en Devesa de l'horari televisiu?
- Em pensava que s'havien revisat fa un parell de setmanes.
- Deixem-ho en mans del senyor Arnaiz, ell n'és el responsable-conclogué ràpidament, per dissoldre el seu error.
Reconèixer-se a ell mateix com a gerent de l'Alba fou com rebre una il·luminació celestial. Ara se sentia lúcid i capaç. Seguí sense recordar per què era en aquell despatx, però ja no tenia importància. Malgrat tot, en Devesa seguia essent el President i fundador del centre. "Violació". Si els residents sabessin que aquell llibre estava per duplicat a la biblioteca del màxim responsable, segurament no haurien vingut. Darrera el senyor Devesa hi havia un suro emmarcat en fusta amb tot de papers, petits i grans, i taules, guixades i ratllades, subjectes a base de xinxetes vermelles, grogues, blanques i color de ferro. El suro explicava tots els horaris: visites, menjador, televisió, sortides, cuina, temps lúdic... Hi havia exposats també els noms dels monitors i els dies d'assistència, les sortides i excursions programades, el menú dels pròxims set dies, etc.
- De què més havíem de parlar?
L'interrogant tallà en sec el pensament i observació d'en Fisas. Com que el President no era precisament una persona subtil, en Marçal va veure amb bons ulls la seva ignorància, que li atorgava un lleuger avantatge.
- M'ha fet cridar vostè -mentí.
En Devesa dubtà uns segons, i allò donà més avantatge a l'altre, que fins i tot somreia. Més el feia somriure el diploma de bronze, clavat a una fusta que hi havia en un dels prestatges, dedicat a algú que no hi era. En Devesa sempre havia criticat aquella cosa, deia que era lletja, però el que de debò li molestava era que no anés dedicada a ell. Aquell fet no treia, segons en Fisas, que fos lleig a més no poder. "Al Doctor Pinsach, per l'altruisme dedicat a la meva malaltia i en reconeixement de les seves bones dots professionals".
El gerent sabia que el president no reconeixeria, per la seva personalitat, la seva ignorància respecte al que venia ara, que no diria "No ho recordo" o quelcom semblant; dins la seva ment coberta per un crani calb i brillant, deurien de passar-hi ara totes les possibilitats imaginables, encara que no tenia gaire imaginació. I per cada segon de silenci que transcorria, en Fisas sentia créixer el seu domini, havia passat de dominat a dominant.
- La qüestió és -digué de sobte el president-, que les coses no funcionen com haurien de funcionar.
"Violació", pensà en Fisas.
- Quan és la pròxima reunió de la Junta Directiva? -preguntà fent-se l'interessat.
- D'això volia parlar-li. L'hauria de convocar aviat, la Junta.
- D'acord, miraré el calendari. Res més?
- No -respongué en Devesa.
En Fisas s'aixecà i sortí de la sala com si tingués molt clar què anava a fer, cosa no del tot certa. Allò de la Junta li semblà un recurs del president per evitar acceptar que perdia la memòria massa sovint, que la demència començava a atacar les seves neurones. "Violació", pensà, i es tancà a
l despatx a planificar les vacances.