Un dia especial

§



Avui era un dia especial. L'àvia Conxita, acabava de fer cent anys. La festa fou memorable: l'Àvia Centenària del poble. Fins i tot un ball com quan era pubilla, puntejant sardanes, el "Ball del Ciri"; la van obsequiar amb un munt de regals que potser mai faria servir, però va ser la dona més feliç del món.

De retorn a la casa pairal que la família conservava a Súria, vàrem sortir a passejar pel bosc, lentament, observant tots els racons d'aquell paradís particular, roures, alzines i pins; la flaire del romaní i el timó ens perfumava l'aire.
Parlàvem animosament. La mare agafava del braç a l'àvia, notant tot el pes d'aquell cos ple de tendresa, que havia viscut la vida al marge d'ella mateixa, sense queixes. Havia estat una dona afortunada, però.
L'àvia ens explicava rondalles quan érem petits i històries viscudes o fets somiats, vés a saber -sempre que podia i sempre que jo li'n demanava.

-Àvia, torna'm a explicar aquella història de quan eres joveneta -vaig dir.
-Amb quin estirabot em surts ara? Xiqueta, ja l'he explicada un munt de voltes, aquesta…historieta! -va dir l'àvia amb veu trencada.
-Ho sé àvia! Ja saps com m'agrada.
-Laia, anem cap a casa a seure, l'àvia està cansada -va dir la mare.

Vàrem seure al banc adossat a la paret de la masia, enfront de l'era. L'aire era suau i ens feia voleiar els cabells, l'àvia es retocava el monyo, era presumida encara.

-Bé, està bé. El meu somni era anar a la capital, per poder estudiar; quasi sempre em deien:«Aquesta noia hauria d'anar a estudi!», i de la mateixa manera escoltava els mateixos renecs: «Ets una pubilla encara, primer has d'aprendre a menar la casa, després… ja en parlarem!» Jo em consumia sabent d'antuvi que els meus precs mai estovarien la fermesa dels seus arguments. Aquella nit, amb divuit anys, com si fos una cerimònia iniciàtica, vaig omplir un farcell amb quatre coses: un vestit preciós que guardava en una caixa de núvia, un raspallet pel cabell, alguns estris de neteja i uns rals que tenia arreplegats. A la matinada, quan se sentia el gall del porxo, vaig sortir de la casa furtivament. El dia era fosc encara, el cel estava tenyit d'un color blavós intens, diferent o jo el veia diferent, era la llibertat que m'empenyia. El camí cap a la vila era llarg, ho sabia, però res podia fer canviar la meva decisió…

Després d'un llarg silenci, l'àvia va dir, amb els ulls plorosos:
-Saps què Laia?, demà t'ho acabaré d'explicar.
-Anem filla, anem!-va dir a la meva mare, agafant el seu braç.

Me la vaig mirar, amb tristesa, -jo ja coneixia el final de la història- del seu rostre havia marxat la bellesa de joventut, el color dels cabells s'havia esvaït, però els seus ulls conservaven la il·lusió i la innocència. El camí de tornada va ser dur, li van arrencar de l'ànima el seu desig més preuat: anar a estudiar -no calia, era una dona.