El qui viu d'esperances, mor en dejú!

Doncs sí, sóc morta. Ah! És culpa meva, sempre tan confiada! Les aparences enganyen, no ho hagués dit mai de l'home de la maleta vermella. A partir d'ara he d'estar més alerta i agafar el bou per les banyes. Sí, sí, és una expressió que en aquesta dimensió no té massa sentit, però, sóc nova i de moment no sé què m'espera en aquesta "vida" dialècticament parlant s'entén. Ja m'ho deien ja, «Estàs més penjada que una figa a l'estiu!» Mai tan ben dit!

Us explico: Em traslladava a París en el Talgo a veure una amiga aquestes vacances de Setmana Santa. De sobte el tren s'aturà i no precisament a cap estació. Els passatgers s'aproparen a les finestres mirant a través de la foscor. Feien tota mena de conjectures. «Segur que hi ha un mort… Recordo un cop…» «Un mort? …això són figues d'un altre paner!». Tan aviat podia ser una avaria com un avís d'atemptat tal i com comentaven. «He d'agafar un avió des de París i ja veieu… el més calent és a l'aigüera».
Ens comunicaren que hi havia un cos al mig de les vies i que no podríem avançar fins que no vingués el jutge a fer l'aixecament del cadàver. No em moguí del seient. La lluna llepava el vidre de la finestra assenyalant-me l'home que seia al meu davant, no em treia l'ull de sobre, sentia la seva mirada sobre les meves cuixes cosa que em molestava.
El sentia molt a prop, massa.

Estàvem sols al departament del vagó. Tancant els ulls em vaig deixar portar per les cabòries… i aquella etiqueta d'un arma que eixia per la junta de la maleta vermella? És clar, podria ser un venedor de joguines que va de fireta en fireta…
Llavors, vaig sentir un fort dolor al cor. Un punyal s'entestava a foradar el meu pit que sagnava escandalosament.
Qui bada, cau! -deia l'àvia- I tant! Amb els ulls esbatanats mirava al meu voltant incrèdula, l'home s'havia fet fonedís. Amb un suau aleteig vaig enlairar-me per observar l'escena. Quan els passatgers van tornar del passadís el guirigall va ser considerable. Tot va succeí tan ràpid que ningú veié res, en realitat estaven més preocupats pel que els podia haver passat a ells que per «aquella dona morta» parlaven de mi, és clar. Un metge s'hi va acostar examinant el meu cos. «No es pot fer res» pronuncià amb seguretat «No podrem tirar-ne cap tros a l'olla».

Fins a quin punt ens pot canviar la vida un descuit? L'única cosa bona que en treia és que viatjaria més ràpid cap a París a veure la meva amiga. Després de tot era el que volia fer des del principi d'aquesta història.