A cegues

Trucà a la porta de l'habitació de l'hotel amb tres cops curts, tal i com havia quedat en l'últim correu amb en Fèlix.

La Llüisa ja feia temps que se sentia infeliç i sola. Farta de xats inútils, correus filòsofics sense cap finalitat i cites frustrades, decidí en un rampell acceptar aquella cita a cegues; estava disposada a tot… Les seves amigues li recomanaren que prengués tota mena de precaucions. Una sensació de pudor la va inundar de sobte.

-Endavant és obert! - digué en Fèlix.

A en Fèlix la soledat li pesava massa i desitjava aquella trobada. Li preparava una sorpresa que no sabia si ella aprovaria. La penombra es convertiria en el seva aliada, d'aquesta manera podrien acceptar-se sense cap recança. S'havia arriscat massa, potser?

La Lluïsa empenyé la porta. L'habitació estava les fosques, amb un gest mecànic va buscar l'interruptor del llum.
-No, si us plau no, tingues confiança i segueix endavant. Acostat!
Sense por avançà en línia recta. Aquella veu foragità tot recel, el seu to era dolç i sensual. Es va apropar. La seva cita només era una ombra en un mar de foscor. Al primer contacte, el seu cos es va enervar felí. Les mans d'en Fèlix li recorrien el rostre amb el tou dels dits delicadament, intentant descobrir les seves faccions; ella va fer el mateix volent imaginar com seria aquell home. Seduïda pel tacte setinat que la feia estremir, gairebé no podia respirar. Ell la besava arreu, a cada muntanya en seguia una vall i a cada vall un esclat dels sentits. Van acabar enfonsats en un abisme de plaer que va fer vibrar el seus éssers apressats, irresistiblement excitats… fins a caure esvanits.

En acomiadar-se, els gestos van fer fora a les paraules; va voler entreveure'l a través de l'escletxa de llum que entrava pel marc de la porta. Llavors va comprendre… la mirada sense fons d'en Fèlix, els ulls orbs; no va dir res, no feia falta.