En Ferran i el seu amic imaginari

-Vaig al parc a jugar amb el meu amic-digué a correcuita a la seva mare.
-Amb qui vols dir fillet? -respongué sorpresa
-Amb… en Bufa!
I en Ferran sortí disparat, deixant la mare amb un pam de nas.
-Ferran, Ferran…! -cridà.Qui deu ser aquest.. Bufa no sé què? Pensà divertida.

En Ferran tenia onze anys. Era més menut del normal, sovint se sentia rebutjat pels nens del barri. S'havia convertit en un nen tímid i poruc. Gairebé no tenia amics, els companys de classe no el convidaven mai a jugar a casa seva i quan ell ho intentava només rebia negatives. No s'avorria perquè tenia una gran fantasia, li agradava observar sobre tot allò que veia al seu voltant: els arbres, els animals, el cel.

Un dia es va adonar que un grup de núvols dibuixaven una figura que prenia forma… H-o-l-a. Sorprès tancà i obrí els ulls una bona estona, per assegurar-se del que veia. Durant un temps va anar al mateix lloc a comprovar si el que havia vist es tornava a repetir. I, sí, finalment es va adonar que no era un miratge. En Ferran va començar a riure i a moure els braços, saludant cap amunt. Els núvols es van escampar i una rialla immensa es va perfilar al cel; Entre tots dos van construir un llenguatge per comunicar-s'hi. Per fi tenia un amic, un ésser fantàstic amb poder sobre els núvols. El va anomenar en Bufa. Tenia una feina ben divertida: segons li explicà ell mateix ajudava a Sant Pere -provocador de llamps i temporals- a escampar i trencar els núvols baixos plens d'aigua, deixant el cel nítid i clar. Anava a estiracabells amb els núvols alts, aquells de forma filamentosa, els foragitava insistent fins que un llenç blau intens, apareixia a la volta del cel, deixant una flaire de net i acabat d'esbandir, com quan s'estenen els llençols als terrats. Si n'hi havia algun que es feia l'encantat i no volia moure's, aleshores era quan hi jugava i gaudia d'allò més; també feia formes que, per efectes nacrats de la llum semblaven talment escultures. Com n'estava de content quan veia les petites figures dels homes que miraven amunt amb expressió feliç assenyalaven la seva obra!

En Ferran mentre jugava amb el seu amic invisible, sentia el xivarri d'aquella colla de nois que eren prop del pont al parc i sempre el rebutjaven. El seu entreteniment era temerari: consistia a travessar un dels tensors horitzontals que suportava el pont, elevat perillosament sobre el riu. Arriscaven la vida, i això, els feia ser als ulls dels altres valents i agosarats, es convertien en funàmbuls sobre els cables d'acer. Desafiant la gravetat es passejaven sobre el buit, sense cap xarxa de protecció. Ningú no havia acabat els últims metres de fil a la part més alta del pont. S'acostà sense fer fressa.
-Tu ni t'atreveixis! Ets un nena! Fora, ves-te'n -va cridar un d'ells.
Tots reien provocativament.
Marxà confós i entre llàgrimes pensà que algun dia els demostraria que estaven ben equivocats.
-Com ho he de fer Bufa!-li preguntà entristit.
-De què tens por? Has de ser valent!

Sant Pere va fer cridar a en Bufa, la seva gran barba blanca plena de vent rinxolat no parava d'amenaçar-lo. El va advertir que no podia continuar jugant amb aquell nen humà o perdria els privilegis i passaria a ser un vent d'inferior categoria

Uns dies més tard, els nois tornaven a ser al mateix lloc amb les seves xerrameques i riallades. En Ferran s'hi va apropar i tot decidit els va dir que volia pertànyer a la seva colla. El van reptar a pujar al cable i a cop calent els va dir que s'enfilaria.
Va grimpar fins als tensors, i quasi sense respirar es va col·locar ben dret i va avançar a poc a poc, primer un peu, després l'altre, mirava fixament un punt del cel i sentia la presència d'en Bufa que li donava seguretat; el noi va suau moviment de l'aire que l'embolcallava, fent-li mantenir l'equilibri. Els nois van parar de riure i badabadocs miraven la petita figura que travessava el fil d'acer sense una engruna de por. El Ferran cada cop amb més domini de si mateix, continuava ferm la travessia. Quan ja arribava al final, va afluixar la tensió i…
Flus!
Va patinar. Els seu cos es va inclinar perillosament cap al cantó del riu. Els nois van obrir la boca fent un crit silenciós. En Ferran després d'uns segons va recuperar la postura i fent tentines a l'aire va aconseguir arribar fins al final. En aquell moment s'adonà que la força d'en Bufa l'havia empés a reeixir.
-Visca en Ferran! Visca, és el millor!! …oeoe,oeoe,oeoe..oeoe...oeoe!-cridaven eufòrics en un esclat de joia.
En Ferran amb un somriure tímid i recuperant-se de l'esforç, es va acostar als seus companys.

En Bufa ho observava tot des del seu pedestal blau i n'era feliç. La lluna començava a saludar per l'horitzó, havia arribat el moment de marxar cap a altres indrets i fer cas de les paraules de Sant Pere. A desgrat va esfilagarsar uns núvols que s'escaquejaven de la seva bufera.

En Ferran havia aconseguit el que més desitjava; sense fer massa escarafalls es va deixar abraçar pels seus nous amics que orgullosos cridaven la seva gesta com si fos un autèntic heroi.


Si un dia noteu una força a l'esquena, és en Bufa que us empeny… ara compleix molt bé amb la seva feina, fent content a Sant Pere.