Tres poemetes de tardor

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Hola!
He llegit el comentari que hem deixares.. i he llegit moltes coses teves..
I bé he llegit alla on deies que hi ha una base per a comentar poemes..
Si més no.. jo prefereixo ser creativa a l'hora de comentarte..

Ja que cada paraula es un regal per a aquell a qui li ho dediques.. I com no.. aquest comentari va per tu..

"Com uns peus
nus.
Com una mà
buida.
Com un pou;
com un pont,
com un cap.

No vull ser
peu, mà, cap, pou...
Jo vull ser lectora teva, comentant els teus relats.
I punt!"

Adeu i un bes desde Xàtiva!!


Fada vermella.

que no ets poeta. Els versos que acabo de llegir i que ara tinc a la memòria em desmostren el contrari. Que ets capaç de ser poeta, i això no és gens fàcil!

Amb "Trenc d'Alba" m'has transportat a un poble de les terres Tarragonines. He vist com sortia el Sol, allà al fons, a l'horitzó, mentre el campanar feia sonar les hores. He vist un poble tranquil, pausat, despertant-se vibrant amb el sol. He vist la calma del trenc d'alba embolcallat de silenci trencat pel campanar.

"Retornarà el silenci" m'ha semblat una petita lliçó. M'ha semblat com un crit a la memòria, als anys passats. A no oblidar una història que lentament es perd. Cal saber escoltar el silenci, perquè pot ensenyar-nos molt. Ai, em sembla que no em sé explicar bé. Tinc una pila de sensacions per dins, i rellegeixo el poema, i noto que se m'escapen coses.

I finalment "Com un pont...", que sembla tota una declaració de principis, de fugir d'obscuritats, de misteris, de buits, de silencis, i deixar les coses clares. No amagar-se ni anar per anar, sense destí. Em sembla excel·lent la idea, si és que és aquesta. De tenir la mirada ferma i clara, sense sorpreses amagades.

Tot plegat, si és que he estat capaç d'explicar-me, són les sensacions que he tingut.

T'animo a escriure poesia, perquè has de saber que ho pots fer!

Una abraçadota i un barret ple de versos!!

Salz.

Hola mbonet,
Dius que mai seràs poeta, doncs permete'm una llicència, jo escric poesia perquè m'agrada fer-ho i també sé que ami seré un poeta de veritat, però si que em considero un poeta de calaix que escriu el que sent, que parla amb els dits i que aboca damunt de qualsevol paper els dictats del smue cor.

Tens un no sé que quan escrius que em captiva.
Et faig una proposta: Si tu llegeixes la meva poesia, que dius que et costa, jo et prometo que llegiré els teus realts, tot i que també em costa molt llegir altra cosa que no sigui poesia.
Un brindis pel nostre esforç i qui sap si per les noves tendències,
Una abraçada,
Roda03

Aquests "renglons curts" replets d'una inèdita poesia (la teva) t'endinses cap a una tardor amb una mica de nostàlgia, però... m'ha agradat molt quan dius: "el silenci, a casa meua, parla" i també "jo vull ser pont, encapçalant certeses". Has fet, potser sense voler, amb aquests "poemetes de tardor", que aquesta estació sigui més bella, potser un xic més esperançadora del què caldria... amb uns sentiments ben representats, desbordant de fruits i de la "maduresa" de la vida; i que formen part del cicle de la vida, el mite de l'etern retorn (crec)que simbolitza el començar de nou. Gairebé has evocat a Dionisis déu de la verema!

Felicitats i una abraçada gran!

dius que "mai no seràs poeta", rnbonet? T'he llegit coses que m'han agradat molt.

Dels tres poemets, el primer té una frescor que impregna de sabor aquest poble amb què compares amb una taronja , mentre que el segon s'omple de la malenconia típica de la tardor i on el jo poètic espera el silenci que prové de la muntanya i, potser, sent una enyorança de la mar: l'escena truncada/de veles sense mar/ de desigs sense aigua. Retornarà un silenci que a l'estiu no existia, malgrat a casa seva el silenci parla , perquè sempre, sempre la seva veu i la dels seus tindran alguna cosa a dir, suposo.

El tercer és una reafirmació de l'esperit del poeta que vol ser, existir emplenar-se de tot allò que representa la veritat, la realitat, la certesa: vull ser pont , encapaçalant certeses. I punt!! .

M'han agradat, repeteixo, rnbonet.

Molts petons.

Lavínia

...Això és molt difícil... On són les certeses? I quines certeses? Potser aquelles desconegudes que us impedeixen viure en un poble normal, en un país normal, com es diu en la vostra biografia? Pensant en el vostre poema he enviat a "Relats" un relat meu que us dedico. Es titula "Un món feliç" o "Perfect world"...