Trànsfuga (Faula 'incroyable')

L'avi em contava moltes vegades aquesta història que ara mateix us explique:

"N'Eleuteri Evadam i Capdevila era la presència viva al globus terraqui d'una molt antiga nissaga. Tan antiga, que qualsevol treballador dels múltiples negocis mundials que posseeix sabia dibuixar de memòria i amb tot detall l'escut nobiliari -corona daurada sobre fons d'atzur, amb tres únics mots en plata: ‘Nosaltres i Déu'- i coneixia la tradició familiar, la qual afirma categòricament i sense embulls que són els descendents directes d'Adam i Eva - això sí- engendrats i nascuts abans de l'expulsió del Paradís. I aqueixa mateixa tradició manté la teoria que el Totpoderós, prèviament d'avisar Noè del Diluvi aquell, els va prevenir a ells i se'ls emportà en una nau espacial a una Terra-bis -deserta d'humans- que havia creat a estones lliures, plena de felicitat i benaurança, on romangueren uns quants mesos, fins retornar-los a la Terra primigènia quan va restar calma, tranquil·la i productiva. Que el negoci és el negoci i la pela és la pela!
Durant l'escàs temps que els innumerables afers el deixaven lliure de viatges, residia de forma compartida entre una torre a l'Estartit i un xalet a la Marina. Per cert, era d'un besavi aquella frase famosa que després s'ha aprofitat com reclam turístic: ‘Alacant, la millor terreta del món'.
N'Eleuteri, però, malgrat ser l'amo de mig món notava un buit al cor, un corcó a l'ànima. Somicava dia sí, l'altre també. No se ‘sentia realitzat', com acostumava a dir sovint. Fins que un dia, avorrit de tanta riquesa, encarregà un clon que el substituís i s'ocupés de tots els negocis, marxà a Brasil, es canvià la cara mitjançant la cirurgia estètica i tornà a la Marina passats nou mesos. Comprovà que allò del clon rutllava -ningú se n'havia assabentat del canvi- i decidí transfiguarar-se en el Teriet Culpelato, orfe de pare i fill de mare desconeguda.
Demanà feina a una granja-hort de la seua propietat -o millor dit del seu clon- i després de ser putejat pel capatàs en el jornal i el treball per espai de tres mesos, començà a sentir-se feliç. Ara era la antítesi del que havia segut abans; era el pària absolut, el quasi esclau per antonomàsia. Podia, però, portar les ungles negres i brutes, sucar bocins de pa dur en l'oli de l'amanida, rebre una bescollada en ocasions, munyir les vaques, grapejar el cul de les criades, fer-se un rucó de cansalada a la brasa, tenir cura del ramat, rebolcar-se pel fem dels porcs, alleugerir de tant en tant el pes del cos amb l'harem de cabres, descansar -en pocs moments- a l'ombra d'un pi... De vegades, quedava totalment embadalit recreant-se en la joiosa vida present."

I, com fermall de la narració, afegia l'avi: ‘I així durà, xalest i cofoi, sense tràngols de cap mena, assossegat l'esperit i cansada la humanitat, fins el moment de la mort, als 101 anys ben complits. Que el Nostre Senyor el tinga a la glòria!'