Tensió

No van creuar cap paraula, però la tensió era palpable, ell tenia les claus a la mà dins la butxaca i un cada cop més irrefrenable desig d'estampar-li un cop als morros, que hauria estat fatal. Un moviment en fals una provocació o fet que ho sembles podia donar peu a una lluita, que per més inversemblant que pogués ser, s’hauria produït.

El partit havia estat disputat, i havien guanyat els de casa, però per poc, jugant malament. L’àrbitre, com sempre, havia estat més casolà que neutral, però sense passar-se. En les rengles pròpies, havien sorgit discrepàncies sobre el joc i ja li havia dit poca-solta i bocamoll al pare d’un company d’equip que havia desqualificat el seu fill de mala manera. "Aquí o es dona suport o es calla". Li havia dit aturant-se a cada síl·laba.


La pugna competitiva havia fet augmentar la testosterona ambiental: aquell estat mental de la persona, sense alternatives, en què l'única sortida sembla ser l’agressivitat desbocada. A la vora un company més tranquil, el pare del pivot, gras i pesat, però intel·ligent en el joc, posava cara de circumstàncies i llençava el cigarret una mica precipitadament. La cara se li havia posat blanca.

La seva mort sobtada ens va deixar estorats, no era pas tan gran. Es va dir que era fumador i que podia patir alguna lesió desconeguda de cor, però a ell li quedava el record amarg de la discussió sense sentit entre els pares: una tensió que no podia venir únicament del joc sinó que estava en les seves vides i es manifestava a l’esport de forma tempestuosa. Una frustració o un temor o una ansietat o una decepció o un desencís, que haurien foradat la consciència i produït el monstre de la violència. En suma la no acceptació de la pròpia realitat: de la derrota última.

Ja no calia gastar més saliva!, es penedia ara, sense remei, de les seves paraules.