Temps, per què em tortures?

Tornava a ser allí estirat, al llit, mirant el rellotge sens parar, observant com l'agulla es movia sense voler-se parar, volia córrer tot el pogués perque passesin les hores, els dies, mesos i anys fins consumir-me, bé per vellesa bé per sofriment de no estar el teu costat.

Sovint em llençava al meu racó, millor dit, a la meva gàbia d'autotortura. Pensava en ella, com si fent-ho, conseguiria que la porta s'obrís mostrant rere ella, el seu radiant rostre. En ocasions, de sobte, podia acariciar els seus llargs cabells rossos i notava lleus carícies, no sabia pas d'on venien, només sabia que eren d'ella; fins que el despertador em recordava que estava somniant.

Sóc un rodamón sense món, un somiador sense somni, un alè sense aire, un rellotge que em tortura.