(Capítol 2) Somnis de Vidre

2. Somnis de vidre

El sol lluía amb força aquell matí i un raig de llum entrà per la finestra de la ronyosa habitació despertant adjunt al soroll d’un despertador que antany fora vermell i ara d’un gris oxidat. Va obrir lentament els ulls per donar un estratègic cop sobre una petita pertuberència metàl·lia que sobresortia de la màquina per desactivar el molest soroll que emetia el despertador. La Rosa va començar a badallar i estirar-se i va apartar-se la fina manta que l’envoltava. Va aixecar-sa amb parsimònia. De sobte, una gran felicitat va envair-la: havia pogut dormir una nit sencera! Avia desistit a escriure en al foscor per gaudir del tan necessitat descans. Però era petit aquella corrent d’alegria que recorria el seu cos quan s’enrecordà que el tal Julià l’espararia en apenes unes hores en el seu restauant. Va baixar les escales a correcuita i va sortir al carrer radiant. De seguida arribà La Casa de la Cuina, saludà a la Martina, va posar-se amb traça el delantal i va sortir a la barra allargant la mà a un plat d’ou fregits quan va veure com un somriure brillant li dedicava un salut amistós.

-Rosa? –va preguntar educadament.

Rosa es quedà paralitzada. Va treure’s corrnt s el delantal i sortí per l’altra banda per sentar-se junt a en Julià.

-Treballes aquí? –va preguntar.

-Sí, bé, de vegades... – va intentar excusar-se mentre li introduía lentament una punyal invisible al cor de la Martina.

-Doncs tinc bones notícies per tú.

El cor de la Rosa tornà a latir amb força, impulsada per un desig o bé per una premonició, estava desitjosa de saber quuines eren.

-Veuràs, m’he llegit la novel·la i val a dir que és molt bona! La vaig acabar de llegir no fa gaire i em deixa un deliciós regust de oassió. De debò que t’hi veig entre les prestatgeries de les llibreries de la ciutat.

-Què dius! Tant t’agrada?

-Sí. El problema és que l’Antoni el vulgui publicar, però tinc moltes esperances –somrigué.

-L’Antoni? –va preguntar pensativa.

-Ai, perdona, és el meu cap, l’editor principal... de fet jo només sóc com una mena de... ‘troba-talents’.

-Ah, molt bé, m’afalagues.

-Bé, pel moment, ja tinc una edició impresa del llibre. Mira –va treure un llibre gruixut, amb tapa vermella y amb lletres daurades que deien ‘Somnis de Vidre’ i a sota: ‘Rosa Montellà’. La dona es va quedar perplexa. No podia creure el que veia. En tan poc temps, mentre l’home rellegia l’obra l’havia copiat! Era increíble. Un sentiment molt agradable va recórrer de nou el cos de Rosa.

-Tens molta traça amb això! Ets molt ràpid! –exclamà.

- Tinc fe en tu, res més. I ara, m’agradaria que em donessis el teu número de telèfon.

Rosa recità a Julià un fil de números que Julià apuntava amb agilitat en un sobre.

-Molt bé. Avui em diran si donen llum verda o no al teu llibre i si vius tu o no, els teus somnis de vidre.

-Gràcies, gràcies per tot Julià.

Passaren dos llargs dies sense notícies d’en Julià. Començava a pensar que només era u nhome que tenia compassió per ella. Però no, la tan dessitajda trucada arribà el tercer dia a les nou de la nit quan acabava d’arribar a casa.

-Julià! Per fi! Creia que no tornaria a saber de tú!

-Desconfiada... Bé vinc a donar-te una notícia...

El cor de Rosa es va prepara per tot i va fer una capa inexpugnable al seu voltant per resistir a la notícia fos bona, o, sobretot, dolenta.

-Vine a la Plaça del Mercat, t’espero, no triguis gaire, eh?

-Vaig corrents! –penjà el telèfon I enfilà cam´icap a la plaça del mercat corretejant pels carrers amb nerviosisme.

Quan va arribar es va trobar amb l’home que l’esparava pacientment repenjant sobre una petita estàtua que hi havia a dos metres del Mercat.

-Bona tarda –va saludar cordialment Julià.

-Bona tarda –va replicar. Elal esperava un lalrc discurs amb una explicació dient-li ‘HO sento, he fet el que he pgut, però no he pogut publicar-te el llibre’... però es limità a dir:

-Acompanya’m

Ella obeí sense replicar i el va seguir per diversos carrers fins a arribar davant d’una llibreria. Entraren a l’estableciment i el temps s’aturà per Rosa: un inmens cartell penjava d’una prestatgeria: ‘Somnis de Vidre, de Rosa Montellà, la nova esperança de l’editorial Gambellà’ –deia. Un sentiment més profund i inexplivcable que mai avans l'havia envaida, no cap a la seva obra, sinó cap a la persona qe la mirava somrient al seu costat.