Castanyera, tradicions inmortals

Olor torrada, encisadora a tot olfacte humà, dones famèliques venien castanyes embolicades en uns xurros per mantenir l'escalfor i assaborir-ho tot, de principi a fi, cremant-te la llengua. Una cosa similar passa actualment, només que substituint, per fortuna, velletes per joves desitjosos d'aconseguir prous estalvis compartits per realitzar un viatge a un indret, probablement, desconegut. La tradició és comparable amb l'energia: sí es crea (a diferència), pero no es destrueix, només es transforma.

Bé hi ha competències, Halloween, com tantes altres costums extrangeres (Santa Claus, etc...) s'imposa, simplement pel fet de disfressar de manera terrorífica als nens i que passegin per les cases dient ‘Truc o tracte?' i endur-se, somrients, un grapat de llaminadures cap a casa. Açò és innegable: respecte als nens, aquesta última és molt més satisfactòria, però, tot i així, no conec encara a cap nen que hagi deixat enrere castanyes i panallets pel simple fet de disfressar-se. Bé que es poden celebrar sengles festes...

Personalment i, atrevint-me a aprofundir en el tema tot i la meva edat, prefereixo la festa on les mans s'escalfen, s'ennegreixen i deixen una oloreta enyorable durant tota la nit. Recordo quan engolia castanya a castanya, xurrets petits que compràvem cantó sí cantó també recorrent la ciutat.
No pateixin, senyors, no pateixin, que festes com aquestes, mai s'extingueixen...