El vell llibre

Allò va ser l'últim que vaig saber d'ella: una taca de tinta. Una taca de tinta que brillava tímidament i que semblava fer el punt final de la novela, ho era? Vaig regirar les pàgines desesperat que aconsseguissin retornar-me l'alè o la il.lusió d'aixacar-me, unes simples paraules que em despertés d'aquell malson que anomenaven vida. Passant les pàgines passava la vida i només hi havia una taca de tinta, que va ser obra del mal pols de la seva mà neguitosa escrivint amb una ploma quasi trencada. Una taca de tinta brillant

Per molt que m'hi resistís tenia que anar a treballar i, amb el llibre entre mans vaig anar a la feina i en un tres i no res em trovaba allí assegut, creient en l'imposible, plorant el riure, respirant lo ja ofegat i negant lo innegable. Mig plorant i mig rient, amb una cara absent de rostre vaig tornar a casa després del treball.

El llibre ja estava quasi descosit i les pàgines s'impacientaven per caure com les fulles del espessos arbres a la tardor. El vaig llençar furiós a terra i la novela més bella es desplomà i trencà sense deixar rastre. Sabia que eren les paraules d'amor més sàvies del món però tot era fruit de la desesperació, originada per la solitut.