(Capítol 1) La Misteriosa Ombra

La foscor de la nit era tan intensa que semblava amagar darrera d'una impenetrable capa negra, la la llum de la Lluna, i la única llum que podia guir-la era les tènues pampallugues de claror que sortien tímidament dels fanells del poc il·luminat. Rosa estava neguitosa. El treball com a escriptora estava sent un fracàs i passava nits com a únics acompanyats un cafè que sempre acabava refredat, un llapis i un paper groguenc amb ratllots i un maldecap frustrant. El restaurant tampoc anava massa bé. Últimament no rebien pràctimaent treball i és clar per molt que s'empenyés en repartir eficientment sopes i entrepans, si no hi havia clients ella no podai fer res.

Martina, que amb prou feines tenia per mantenir a la seva família, li pagava amb un somriure trist, però amable el seu escàs sou. La Rosa sentia molta pena per ella, però sabia que en la situació en que es trobava no es podia permetre ni sentir compassió.

Una ombra es va projectar sobre un fil de llum darrera d'ella. Es girà esgarrifada però no va vuere res. Va continuar el seu camí, només quedava un carrer per creuar i arrivaria a casa, amés ningú s'interessaria per una persona com ella, pobra, frustrada i amb uns treballs sense futur. Altre cop una ombra y uns passos ràpids l'acompnayaven ara. Sembla una pel·licula de terror, va pensar, però esperava que no ho fós. Començà a corretejar: només estava a uns vuit metres de casa.

-Eh, tú! -va sentir ara clarament. Una veu d'home, no es va extranyar pas. Sentia por així que va optar per córrer fins al portal i treure neguitosament les claus tintinejants.

-No t'espantis -va continuar l'individu-. Només vinc a tornart-te això.

La Rosa va rumiar el que li deia aquell personatge sense rostre. Ella no havia fe res de dolent fins feia un bon temps, o això creia. Bé, excpete aquell cop que li caigué un ardent bo lde fideus a un home gras y aquella veu n osonava a un hombe gras i d'alta edat, així que va decidir-se i va girar-se per a veure qui era que la cridava. Es va girar lentament i va poder veure dificultosament un home alt, d'ulls oscos, prim i que tindria alguns anys més que ella. L'home sostenia en una de les mans, unbloc de folis escrits amb una caligrafia patètica i amb línies i línies tatxadesque donaven un toc caòtic als fulls. La rosa va deixar anar un gran suspir d'alivi.

-Gràcies, molt amable -i, com avergonyida, agafà el bloc de papers i va obrir la porta acomiadant-se l'home.

-Dona... la veritat és que m'interessaria llegir-m'ho... -digué per sorpresa de na Rosa-. Bé, només si vols, sóc editor y últimament les nostres obres noves no tenen pas èxit i pel que veig és una novel·la romàntica, just el que el meu cap em demanava...

La dona va quedar-se mirant fixament els ulls de l'extrnay com aterroritzada. Seria l'oportunitat de la seva vida? Però, qui era aquell home? Era de veritat un editor? Tan era allò, almenys, algú ho hauria llegit apat de la Martina.

-Sí... és clar... -va tartamudejar.

-Bé, digue'm, on vols que quedem per tornarte'l demà? -va preguntar serisoament l'home.

-Demà? Caram! -exclamà. Va mirar el rellotge sense saber per què i va contestar per impuls-. Et sembla bé a La Casa de la Cuina del Carrer Agustí?

D'aquesta manera faria un favor a la Martina i a ella mateixa.

-Perfecte, ens veiem -va acomiadar-se.

-Ep, un moment! - va dir ella com interessant-se per l'home.

-Què? -preguntà.

-Com et dius? -interrogà la Rosa inrigada.

-Julià, tú?

-Rosa!

-Bé, fins demà Rosa. ‘Fins demà' va dir en un murmuri l aRosa vient com s'endinsava en la foscor en Julià allunyant-se a cada pas. ROsa va quedar mirant-se'l fins que es va convertir en un punt diminut en la llunyor i va desaparèixer. V pujar a casa, va obrir la porta, entrà i i tancà d'un cop sec la porta. El cor li latia amb força...