El Capità Hapensker

Una gran barba blanquinosa fruit dels anys, uns penetrants ulls verds que mai perdien intensitat quan eres el punt de mira, un llarg i espès bigoti amb una forma peculiar, quatre tímids cabells sobre un àrid cap i una palidesa constant, constituïen el rostre de l'home. Robust com un armari escridassava a tothom que se li possés al davant, i més valia allunyar-te d'ell els dies en què el seu bigoti tenia ambdós extrems més avivats que mai, doncs aquesta característica tan distintiva, era sinònim de que s'havia llevat amb el peu esquerre.

El Capità Hapensker, ens dirigia sota les aigües més arriscades del Pacífic involucrant-nos en moltes i variades experiències. La seva tripulació constava per diversos homes d'arreu del món, que havien optat per viure a América. En Jean-Pierre era un parisenc encarregat de dirgir el submarí amb paciència infinita, al llarg d'algun temps; un itialià, Paulo Fretzno, un americà, Smith; i finalment un servidor, català de naixament. I al capdavant en Hapensker.

Bé, en realitat érem sis i no set. Faltava en Kihomoto, un japonés que vàrem perdre en una de les nostres travasíes submarines...

Aquell dia, Hapensker havia avivat les puntes del seu bigoti amb més agilitat que mai, i tothom estava arraconat en el seu lloc de treball. Tot transcorria amb normalitat, ni un ànima hagués plantat cara al malparit alemà. El submarí navegava per les aigües pacifiques quan, de sobte, un crit ens va esglaiar a tots: era la veu de el Jean-Pierre... Només ens donà temps d'anar a la cabina de comand i veure com un inmens animal, amb unes dents més grans que el seu cervell i únicament guiat per l'instint. Un tauró. Tothom s'alarmà, pero ningú va cridar: sabíem que era millor quedar-se com unes figures de pedra. Un segon, dos, tres, un cop agità la màquina ferint i foradant una petita part d'ella, quatre, cinc, sis, silenci. Només es trencà la tranquilitat, quan en Hapensker cridà:

-A que espereu, arregleu-ho!

Els encarregats de la reparació del submarí, és a dir, en Kiohomoto i jo, en sequipàrem de tot l'equip necessari de submarinisme, i vam sortir a l'exteriror. Tot anava bé, ell al davant i jo, desconfiat, no gaire lluny de l'entrada, mentre veia com el japonés el minúscul fordet que s'havia format.

...

Una ombra blanca i difusa d'apropava amb zigzaguejos a nosaltres. Jo vaig tornar a entrar a correcuita, Kihomoto, segons després, va ser un record fugaç que recordar.