Sonet VIII (M'ha saludat, i un somrís innocent...)

S'em fa molt dificil poder llegir tot el qué voldria. Avui he descobert el teu sonet i com a cultivador dels versos amb mètrica he quedat encisat del teu sonet. Veig que en tens diversos i et prometo llegir-los quan pugui i comentar, en la meva poca traça de versificador o projecte de poeta, les maravelles que deus escriure si tots són com aquest.
Gràcies per la bona estona i una forta encaixada de Joan.

Reconec que no sóc gaire dat a la poesia, però aquesta m'ha colpit profundament...

Enhorabona pel relat!

Amic anagnost. Quanta raó que tens! De les coses més simples, més quotidianes en surten meravellosos poemes, i aquí en tenim una mostra. Suposo que aquests petits detalls són els que ens apropen a allò que anomenem bellesa, o fins i tot felicitat. Saber-los retenir en un poema és un art. Són poemes que neixen des d'un punt minúscul però que creixen i s'expandeixen fins omplir tota l'ànima, per això són tan gratificants.
De vegades construir un poema des d'una volguda profunditat no aconsegueix, ni de bon tros, remoure'ns com aquest aconsegueix.

Salut,
manel

Al cap i a la fi, són aquestes gotetes les que ens refresquen la vida, les que ens donen gana. Com un regal delicat dels déus, que guardem en un lloc principal de la memòria, ben a flor de pell.
De tant en tant, quan tornem a tastar-los, són sempre vius, i el seu brunzir ens esborrona i ens fa reviscolar.

Preciós.

Gran poema per a un petit detall. És en aquesta mesura, que el pas de la vida pren en els teus escrits dimensions gairebé sublims.
Salut, company!

Potser perquè ja fa temps que la vellesa ha trucat a la meva porta, el teu sonet m'ha emocionat.

Penso, com tu, que a la poesia no li calen els grans temes. En té ben bé prou amb les petiteses, a voltes immenses, de cada dia.

En aquesta línia, el teu sonet m'ha recordat un poema perdut entre els meus vells papers, que ara mateix penjo a la pàgina i te'l dedico de tot cor. El seu títol és "Al parc".

m'he equivocat en la puntuació anterior
se pot rectificar?

tanta tendresa hi cap en un cor?
els mots poden amagar tanta música?
m'ha agradat molt!

i agradable de llegir

Ja t'he comentat en altres acasions que crec que ets un gran retratista, fotògraf de la quotidianeitat. Tant en prosa com en vers. El lector és capaç d'identificar l'experiència de la narració com a vivència pròpia i sentir allò que mai seria capaç de expressar.
En aquests casos l'estructura mètrica, sempre tan acurada, queda en segon lloc.
Fantàstic!

dels petits detalls.
De velleta, m'agradaria tenir la mirada i el somnriure del teu amic.
Un sonet molt bonic i molt ben escrit.

Amic Jaume!
Un altre gran Sonet, i van...
Aquesta vegada destacaria, a més de la perfecció en la rima i en el metre, el contingut tan tendre...
És veritat això que dius. Als vells els agrada, que els fem cas, i que no els mirem com si tinguessen la pesta o alguna malaltia que s'encomanés. Tan sols són vells, han viscut més temps, tenen coses que contar-nos, i volen que els escoltem. Com tu dius molt bé al Sonet.
Una forta abraçada!
FRANCESC

...si t'ho he dit abans, però els sonets que fas em semblen perfectes, sense cap artificiositat -que de vegades cap (ben bé ho saps!)- a una estrofa d'aqueixes característiques.
Xicon, a "l'escola mallorquina" potser m'apunte, quan faça altra vegada de "pueta"!
Salut i rebolica! I bon oratge!

noi els de Mallorca !!(i d'altre illes circundants...)

que bonic que un somrís encengui el sol de la tarda, o del matí! I que cert!, un somrís és un raig de llum que ens arriba com un petit/gran regal...

Agraïda per llegir-me!!, per a MOLTS anys Jaume!, segueiux deleitant-nos amb un "somrís" com aquest!!