Somni en blanc

La Maria es va despertar com cada matí amb els ulls pesats, tenia la impressió de no haver descansat prou, notava un cansament acumulat de tantes responsabilitats silenciosament suportades, tant en el treball com en les tasques de casa i en l'educació dels fills, amb aquella sensació d'haver d'arribar a tot arreu i de no arribar enlloc. Quan va aconseguir obrir ells ulls, no es va estranyar gaire de no veure res al seu voltant, però, així que es va anar traient el son de les orelles, va començar a estranyar-se de no veure cap moble a l'habitació, cap dels quadres gegantins que tenien penjats a les parets, ni un dels llibres que sempre es deixava a sobre de la tauleta de nit i, encara va ser major la seva sorpresa, quan va obrir el guarda-roba i no hi havia cap peça de vestir:
- Oh, què faré jo ara, què em posaré avui per anar a treballar?- va pensar de seguida la Maria. - Si ahir vaig deixar tota la roba planxada i guardada a l'armari.
- Això es una broma de molt mal gust!- va insistir parlant sola o més aviat cridant, mentre començava a buscar per la resta del pis sense trobar res de res. I de sobte va parar esment que estava sola a casa, un matí de dimarts, com era possible això?
- Joan, Montse, David on sou, on heu anat?- cridava cada cop més fort la Maria, al punt de la follia. Les habitacions dels nens, també eren buides, cap de les joguines habituals escampades, ni una sola vestimenta pel terra, ni un sol llibre pel damunt del taulell. A la residència no hi quedava res, semblava la casa que havien comprat feia catorze anys, tot just quan començaven a festejar, i que havien anat decorant amb tanta il·lusió, amb objectes i records de la seva història comuna viscuda amb tanta estimació. - On havia anat a parar tot això?
I de sobte la Maria es deixà caure a terra i començà a plorar i gemegar tot sanglotant paraules, gairebé, inintel·ligibles:
- Oh, Déu meu, estic morta? serà això? estic morta i per això només em queden els records?- anava pensant en veu alta, mentre s'anava calmant així que comprenia la situació en la qual es trobava. Començà a caminar lentament per la casa, parant-se a cada estança, cada mil·límetre li portava un record o altre, la majoria bons. Tot just on es trobava ara, en sortir de la cuina, davant de la porta del rebedor, hi tenien un preciosa i immensa fotografia de la Montse i del David, de cinc anys enrere, de quan la Montse va fer la comunió:
- Oh, estaven divins, com és que no he gaudit més dels meus fills?- va pensar amb un somriure a la boca.
- I què faran ara sense mi?- va quedar ara horroritzada amb aquest pensament.
- No pot ser! No pot ser! Són massa petits encara, no sabran valdre's sense mi- pensava, mentre continuava escodrinyant cada racó de la casa tot buscant més moments de felicitat per poder oblidar-se d'aquell núvol que l'havia tornat a neguitejar. Així que es parà al costat de la porta del lavabo de l'habitació de matrimoni, on hi tenien aquella pòster descomunal del seu casament, mentre se'l mirava va mormolar:
- Ara me n'adono de com encara t'estimo!, però del poc que hem gaudit d'aquest amor, moltes vegades empesos per les presses de la vida quotidiana i de l'activitat professional! Si..., si pogués tornar, a començar, si...
I mentre tenia aquests pensaments, sentí unes veus, per primera vegada en molta estona, que li eren familiars:
- Mama, mama, que et passa?- deia en David sacsejant el braç de la Maria, com era habitual quan li volia dir una cosa amb insistència.-Aixeca't, desperta't d'una vegada- cridava cada cop amb més insistència el nen.
- Mireu, mireu, ja obre els ulls, només ha estat un desmai!- cridava la Montse, amb la veu menys angoixada.
Poc a poc la Maria aconseguí incorporar-se, li feia mal tot el cos i tenia un trep al cap, conseqüència del cop que s'havia fet amb la caiguda. El primer que va fer va ser abraçar als seus fills amb tota la força que va ser capaç, acte seguit va trucar al Joan:
Hola Joan et necessito, vine ràpid, m'he marejat pel carrer i he perdut el coneixement uns minuts! - va dir amb veu molt feble però segura. Es recordava perfectament de tot el somni en blanc que li havia passat per la ment mentre estava estirada inconscient al terra. Allí mateix es féu un propòsit: No intentaria ser una dona 10, bona en el treball, la millor mare, la millor esposa i amant. Intentaria ser ELLA mateixa, això si aprofitant cada moment de joia, per petit que fos. En arribar en Joan, i després de donar les gràcies a vàries persones anònimes de les quals només recordava la dolcesa del seu rostre, i que l'havien ajudat a ella i sobretot als seus fills, decidiren d'anar a l'hospital, per curar la ferida i per esbrinar la causa de la lipotímia.
I quina va ser la seva sorpresa quan el metge els va dir:
- Enhorabona, sereu un més, família nombrosa veritat?- va dir amb un somriure una mica burleta- Estigui tranquil·la està perfectament de salut!.
Dos dies abans, només de pensar-hi s'hagués posat histèrica, però avui era la millor notícia del món: Gaudir de cada moment, donant-se espai per ella mateixa, això és el què havia decidit avui. Podia ser mare, treballadora, esposa i amant, essent ELLA mateixa.