Capítol 15: Els records d’una gran veu

De sobte, la Maria va sentir una veu, una veu amorosa, dolça, suau, que li era molt familiar, era la veu de.... Ho estava somiant o era al món dels morts fent companyia a la seva àvia?
- T’he trobat a faltar àvia !- va exclamar la Maria amb una alegria que li desbordava per tot el cos.
- Filla meva m’agradaria relatar-te una història real, que va succeí quan jo era petita, allà al meu poble natal, abans de baixar a viure a la ciutat- va contestar l’avia amb una tendresa inusitada.
- Si, conta-me-la, conta-me-la àvia!- m’agraden molt les teves fàbules.
“ Fa molt i molts anys tot el poble de Molinsalvat estava aterrit per un malèfic llop que es cruspia els ramats d’ovelles.
Cada habitant tenia la seva pròpia forma de combatre al llop:
Uns muntaven guàrdia davant del corral dia i nit. La primera nit anava bé, la segona nit mig mig i la tercera es quedaven completament adormits, de tal forma que quan es despertaven el llop ja havia devorat les ovelles.
D’altres posaven trampes amb llaunes i botelles de vidres, a les portes del corral, per fer soroll i despertar-se , però el ferotge animal sempre aconseguia endur-se el seu botí, sense fer ni gens ni gota de soroll.
El més espavilats paraven ginys amb sèquies cobertes de rames i herbes, però la bèstia mai hi queia.
Els molinsalvatencs estaven tant desesperats que no sabien que fer, fins hi tot resaven novenes a Sant Pau, patró de la vil•la. Però ni encomanant-se a Déu i a tot els Sants trobaven solució al problema. Un matí un nen del poble anomenat Pau, va despertar a tot els vilatans cridant:
- Ja tinc el remei, ja sé el que hem de fer per guanyar a l’espavilat!, que així acabaren per anomenar al llop- va proclamar el noi amb uns estrepitosos crits.
- Què diu aquest marrec?- afirmà el batlle amb un to mig benèvol mig despectiu.
- Si no aixeca dos pams de terra! - va murmurar la carnissera- Quina broma és aquesta! Vol ser més llest que tota la gent gran del poble.
- Bé, deixeu-lo parlar- va sortir la mestra, a qui tothom tenia en molt bona consideració i respecte, en defensa del xicot - és força intel•ligent i de vegades té idees colossals.
- Va explica’t ràpid, no ens facis perdre més el temps - va exclamar l’alcalde amb cara de pocs amics.
- He vist una filera de diminutes formigues, quatre de les quals portaven una fulla molt pesad.....a.
- I això què té a veure amb el nostre problema !- va interrompre l'alcalde.
- Deixi'm explicar- va continuar el noi- si ens unim i ens ajudem com les formigues, podem guanyar al llop.
Va costar molt convèncer a tots els molinsalvatencs de la necessitat d'unir esforços i fer una sola pinya. Però a la fi el Pau, que així es deia el noi ho va aconseguir.
La primera acció va ser fer un gran corral al mig del poble, rodejat de multitud d'avisos sonors, llaunes, vidres i trampes. Feien torns de vigilància nit i dia, fins que a la fi el llop va caure a la trampa i aconseguiren deslliurar-se’n.
- Veus Maria- va manifestar l’àvia- d’aquest relat en podem treure varies màximes, a veure si les encertes:
- En primer lloc “ La unió fa la força “ , ja que cap vilatà tot sol no havia pogut guanyar al llop- va contestar la Maria.
- Molt bé, has encertat la primera- va elogiar l’àvia tota satisfeta.
- “ utilitzant bé la intel•ligència pots aconseguir millors resultats ” - va prosseguir la Maria.
- “ Cal afrontar amb fermesa els problemes “ -va concloure la Maria, que en pronunciar aquestes últimes paraules se n'adonà que estava parlant tota sola al replà de l'antiga casa de la seva àvia.
- Però que hi faig aquí? Com hi he arribat? - es preguntava la Maria, que no se'n recordava de com havia arribat fins al replà d’aquella casa que li portava tant bons records.
Tenia la sensació que portava allí hores i hores, i que havia tingut una llarga conversa amb ella, que li havia explicat una fabulosa història de les seves, però no se'n recordava de res, ni del fil argumental ni del personatges, només li ballaven algunes idees pel cap i la certesa que poc li havia faltat per fer una bestiesa.
- No et preocupis àvia, no fugiré més, a partir d'ara plantaré cara als problemes! - va afirmar la Maria.
Ja a casa seva, es va plantar davant del tocador de la seva habitació on hi tenia una fotografia de l’àvia i seva, i es va prometre que a partir d’ara sempre afrontaria els problemes de cara.