Un dia ben estrany

- Quin dia més pesat!- penso mentre pujo a un dels últims vagons del metro, que s'acaba d'aturar davant meu.
- M'han passat un munt de coses estranyes- continuo rumiant mentre m'assec al primer seient buit que em trobo.
- Estic tant cansada, m'estic fent gran ja no tinc tanta paciència com tenia abans per estar per la mainada. Ara les classes són de vint-i-cinc però de vedades penso que hi veig doble i n'hi ha cinquanta. Són tant moguts...
Qui m'havia de dir a mi que un dia em veuria en aquesta situació tant còmica per anomenar-la d'alguna manera.
Com cada matí, primer he passat llista i després he demanat els deures del dia anterior passant taula per taula a comprovar si els portaven fets o no. Després m'he disposat a escriure notes a l'agenda per avisar al pares. Ha sigut aleshores que l'Andreu s'ha posat a cridar desmesuradament dient-me: - Que t'has pensat que sóc el teu criat o què? Tinc que estar sempre a la teva disposició?
Jo no sabia com reaccionar si riure o enfadar-me davant d'una situació tant còmica però amb tanta manca de respecte vers la meva persona, Així que he respirat fort tres vegades i li he fet entendre que els deures que tenia no eren pas la neteja de casa meva ni la meva tesi doctoral sinó que era un treball que era pel seu propi creixement personal. Em queda el dubte raonable de saber si ho ha entès o a la fi a assentit pel cansament que li ha produït el meu discurs. Quina feina cada dia afrontant coses que no et trobes en cap manual!
De sobte torno dels meus pensaments quan sento unes rialles i uns grans aplaudiments, miro al meu voltant buscant algun artista del metro i veig que tota la gent em mira a mi i m'aplaudeixen pel meu relat.
- Felicitats, molt original!- em va dir una noia- aquests del metro sempre se n'empesquen alguna per distreure la gent.
Vaig callar mentre em moria de vergonya de pensar que havia estat parlant sola.