Capítol 20 La confessió

Un relat de: Cendra de flor

Tot havia funcionat perfectament, la muralla humana, no havia fallat, només es trobava davant seu l'Eugènia, que quan es girà endarrere, i en comprovar que estava sola va començar a defallir... ja no estava tant segura de si mateixa sense les seves sequaces.
- Què has perdut els teus satèl•lits ?- va insinuar amb un to de mofa la Maria.
- Ssssii, vull dir no, jo no necessito a ningú per aconseguir que t’espavilis una mica, i no siguis tant curta de gambals com la teva amiga Dènia- va quequejar l'Eugènia perplexa, sense saber que passava i intentant guanyar temps per veure si mentrestant apareixien les seves incondicionals adeptes.
- Ara, tu tota sola segur que no ets capaç d’amenaçar-me i atemorir-me com ha fet fins ara- li va tirar en cara la Maria.
- Calla, calla, Maria, rebràs de valent, aquesta tarda et passarà com a la Dènia- va saltar tota encolerida l’Eugènia – jo sola sóc prou forta per donar-te una bona lliçó.
- Quina lliçó em vols donar la de matemàtiques o la de socials? No crec que em puguis ensenyar res que jo no sàpiga- va dir sarcàsticament la noia.
- Què li va passar a la Dènia?- va afegir la Maria amb un to provocatiu.
- Ja ho saps, no et facis la beneita!-va fatxendejar l’Eugènia sense explicar cap detall del que havia succeït.
- Jo, jo no hi era al pati, quan vaig arribar ja era al terra plorant- va excusar-se la Maria.
- Va tenir molt mala sort i va caure....- va replicar l'Eugènia, ara amb un sarcasme propi d’ella.
- Ja, però, tothom no té tanta mala sort!- va respondre la Maria fent-se la lirona.
- Et fas la babau, Maria, o és que tant d’anar amb la Dènia t’has tornat tant subnormal com ella- va prosseguir l'Eugènia augmentant cada cop més el volum de veu- a la Dènia li varem clavar una empenta, les meves amigues i jo, tant forta que va ser un miracle que només es fes un tall a la cella, per la força de l’espenta que li vaig donar es podia haver trencat qualsevol part del cos.
- Però no ho entenc, que en trèieu de fer-li mal a la Dènia?- va insistir la Maria, encara que ja sabia que la resposta no li agradaria gens.
- Ella ho sabia, si parlava i explicava allò dels jerseis i de les tisores a la seva mare ho pagaria car. Ho havíem de fer si no totes ens perdríeu el pèl i no podrem acovardir més a la classe i a l’escola. Se’ns hauria acabat la diversió, i també les pipes, el moresc, les dolçaines, i les pessetes que ens pagueu perquè no us molestem, no us podríem fer mai més xantatge - va concloure orgullosa l'Eugènia.
El Director dins del seu despatx escoltava sense parpellejar aquella conversa i fins hi tot va tenir la sang freda de gravar-la amb un casset que tenia per prendre notes. De seguida va comprendre el seu error en no fer cas a la mare de la Dènia i en no investigar més aquella qüestió. Així que es va prendre aquell problema com un tema personal i va enviar als dos mestres a esperar a l'Eugènia a la sortida del pati interior, abans però d’intervenir havien d’esperar la seva senyal: el timbre.
Aquell esbarjo era més llarg de l’habitual, però cap de les dues noies no n’era conscient, estaven tant embardissades en la seva conversa que podien passar hores i hores sense afluixar el seu ímpetu, però mentre tant les altres companyes els costava de passar el temps. Els nervis eren cop més forts, però sabien que cada minut que passava era un punt a favor seu, era bona senyal. Cada nena tenia la seva pròpia forma de matar el temps: unes mastegaven tant fortament els xiclets que semblaven ruminants, d’altres es menjaven les ungles amb neguit, però tothom estava pendent de la porta per on havien entrat les dues contendents.
La conversa de les dues noies cobrava cada cop amb més intensitat:
- Ja veig que n’estàs molt orgullosa de molestar a una pobre noia- va continuar punxant la Maria.- ella no sabia defensar-se, és incapaç de fer mal a un mosquit.
- Sí, i això, que tu no saps el que va succeir un dia als lavabos, quan tu estaves malalta. Bé, no ho sabem més que nosaltres- va puntualitzar l’Eugènia.
- Ah, i qui sou vosaltres, qui sou vosaltres? - va preguntar la Maria, per veure si anomenava les seves comparses.
- Què no ho saps qui som? Sempre som les mateixes- va contestar amb un gest innocent, sense adonar-se del parany que li havien preparat entre totes les companyes.
- Si però elles, les teves figurants: la Isa, la Deli i la Carme t’han abandonat- afegint més llenya al foc i anomenant el nom de les altres, ben fort i clar perquè ho sentis el Director.
- No, no, això no és veritat. Algun mestre les deu haver retingut! Però jo el que et deia, és que no saps el que va passar als lavabos, no ho sap ningú. Li va fer tanta vergonya, que no li ho va explicar a ningú, pobrissona.
- Au, va explica-ho, ja veig que te’n mores de ganes, però després sirgués conseqüent amb el càstig - va amenaçar la Maria, que sabia que l'Eugènia no es deixava mai acovardir per les amenaces i ara ho explicaria tot fil per randa.
- Tot va passar un matí a l'hora del pati: varem espiar a la Denia quan estava als lavabos fent pipí: portava unes calces horripilants, semblaven la faixa d'una vella. Es va creure que li havíem fet unes fotografies i començarem a fer-li burla i a dir-li que les ensenyaríem a tota la classe. Va començar a plorar com una figa-flor, somiquejant com una criatura que cada dia ens portaria una pesseta..... si no ho explicaven a ningú.
- Com pots estar-ne orgullosa i fanfarronejar d’un episodi tant lamentable?- va inquirir la Maria sabent, en el fons que no li satisfaria la resposta que li donés l’Eugènia.
- Ja ho sé que no tens ni una espurna de sentit de l’humor- criticà l’Eugènia.
- Això en dius sentit de l’humor, no ho és pas humor, això que feu vosaltres és ridiculitzar a la gent, riure-se’n, i extorsionar...que us agradaria que us ho fessin a vosaltres?
- No teniu perdó, no teniu perdó ..... estic ben tipa de vosaltres, totes estem fartes de vosaltres, ja no podem més...!- anava abocant sense parar tot el que tenia al pap sense esperar ni deixar resposta per part de l’Eugènia, que estava tant sorpresa de veure a la Maria tant encolerida com un remolí que era incapaç dir una paraula.
- Esteu acabades, el Director ha estat escoltant tota la conversa.!- va xisclar amb molta satisfacció i ràbia continguda de feia mesos la Maria.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Cendra de flor

Cendra de flor

41 Relats

210 Comentaris

33486 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Cendra de flor, cendra d'espina,
d'haver cregut, d'haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.

Màrius Torres

M'encanta la dedicatoria del llibre Te deix amor la mar com a penyora de Carme Riera
A Eva, a la dona
Als que no hi són tots...
Als que es passegen del braç de la anormalitat.
Als difícils.
Als isolats.
Als pervertits.
A aquells a qui contorba la bellesa...
Però també a tots els altres.

M'agrada escoltar les cançons de Paco Ibanez, sobre tot " palabras para Julia" poema de José Agustín Goytisolo , sobretot quan necessito forces per tirar endavant.