Reflexions i sentiments respecte a la llengua

Sento una tristor de veure, una vegada més, amenaçada la nostra llengua. No hem patit prou tots els anys de persecució durant la Dictadura, quan els que ens entestàvem a parlar català, havíem de suportar vexacions cap a la llengua com "hablame en cristiano" o "habla en castellano que hace más fino”, la primera te l'etzibaven castellans amb un aire de menyspreu, difícil d'explicar en paraules, la segona la proferien els mateixos catalans que feien el joc al règim; no se quina de les dues frases em feia més fresa, però només pensar-hi em produeix una rara agror a l’estomac.
Ara, això ja no passa, fa força temps que no sento cap d’aquestes dues expressions, pel contrari encara et posts trobar amb forces greuges respecte el castellà, com el conserge d'un centre cívic que només parli el castellà, o la impossibilitat de veure pel•lícules en català o que no ens puguem dirigir a la justícia en català, o no es pugui parlar en català a les corts o al parlament europeu. La desigualtat continua, i molts d'aquests l'afavoreixen són catalans ( ja que viuen o treballen a catalunya ).I aleshores jo em pregunto ho fan perquè pensen que fa més fi parlar en castellà o és que saben parlar català però no l'estimen? I els que els voten tampoc estimen el català?