Sóc dolenta i mataré la mama d’un disgust.

Sóc dolenta i mataré la mama d’un disgust. Tinc moltes ganes de plorar, però si ploro les llàgrimes en couen sota l’ull. Estic asseguda a la taula de la cuina, sola, la mama m’ha castigat. Sento la mama que parla. Deu tenir un amic que només ella veu, com jo que tinc a la meva amiga Anna a qui ni el papa ni la mama poden veure. A casa no hi ha ningú més. Estem soles. Bé, hi ha l’amic de la mama, però només ella el veu.

La mama no para de dir-li:”Què he fet jo per merèixer aquest càstig? Com una criatura pot ser tan malvada? Per poc ofega la gata! Qui li manaria tancar-la a l’armari? Ah, clar, ella jugava, no sabia que la gateta es podia ofegar, jugaven a fet i amagar. És una nena cruel i despietada. Deu meu! Perquè en castigues així?"

No sento la veu de l’amic de la mama, clar, com que no el puc veure...
No ho diu, però sé que parla de mi. M’he portat malament, he estat una nena dolenta que mataré a la mama a disgustos, això en deia ella mentre en renyava i pagava. M’ho mereixo. També deia que quan arribi el papa l’hi explicaria tot i el papa ja no m’estimaria més. Ja no seria la seva princesa.
No jugaré més amb la gateta. Ens ho passem bé juntes. M’he la van portar els Reis amb un paper, que segons la mama era una carta per mi, on els Reis m’explicaven com cuidar la meva nova amiga. La gateta és la meva amiga, jo no vull ofegar-la i no vull matar la mama d’un disgust. Vull ser bona, com ho és el Joaquín. La tia Consol mai l’hi diu aquestes coses, ni el renya per jugar, ni li pega.

En cou un altre cop la cara perquè no puc deixar de plorar. En fan mal les cames i els braços i la cara. La mama s’ha enfadat molt i m’ha pegat amb la sabatilla. Si plorava, en pegava més dient-me que callés, que ja havia fet prou per avui. Quan callava en pegava més fort perquè no m’assabentava de res. Ha durat molta estona i jo cridava al papa. Però el papa no ha vingut. La mama cridava “crida al teu pare, crida, que no vindrà i quan vingui jo l’hi explicaré el que has fet. Ens mataràs a disgustos!”. Jo no vull matar al papa d’un disgust. Jo vull ser la seva princesa.

El Joaquim no fa aquestes coses, la mama no parava de repetir-m’ho.
Escolto com s’obre la porta del pis, i la veu del papa que diu hola. Entra a la cuina i m’acarona el cabell i s’acosta a donar-me un petó.
—Què fas aquí soleta, plorant? —En pregunta.
—Sóc dolenta i mataré la mama d’un disgust.
El papa m’agafa la cara amb la mà i fa que el miri als ulls, fins ara jo mirava la taula, estic castigada a quedar-me asseguda mirant la taula.
— T’ha esgarrapat la gateta? — em pregunta acaronant-me allà on en cou.
Li dic que no amb el cap. És veritat, la gateta no m’ha esgarrapat . Avui no.

La mama el crida molt fort. El papa en diu molt baixet que ara torna, que no en mogui. Sé que està enfadat, sempre sé quan el papa està enfadat. Jo no vull que el papa s’enfadi amb mi, però sóc dolenta.

El sento parlar amb la mama. Parlen cridant:
—T’has tornat boixa? Has vist l’esgarrapada que l’hi has fet a la cara? Per poc li toques l’ull!
—Mira Pep, tu no estaves aquí i no saps el que ha passat. Ara arribes i, com sempre, et poses de cantó d’aquesta mocosa endimoniada. Tu no has vist com patia el pobre animal tancat a l’armari. No podia respirar! Sort que m’he adonat de seguida i només han sigut un parell de minuts, si no trobem la gata asfixiada.
—Isabel, tu et sents? Li has clavat una pallissa a una nena de quatre anys perquè jugant ha deixat la gateta tancada a un armari durant dos minuts. M’estàs dient això? —No m’agrada el to de veu del papa, és el que fa servir quan està molt, però que molt enfadat amb la mama—. T’importa més aquesta maleïda gata que la teva filla? Estàs boixa, boixa! —Ara el papa crida molt. M’estic espantant.
—No te n’adones, Pep? Aconseguit un altre cop el que volia, què tu i jo discutim, és l’únic que ella busca, que ens barallem.
—Definitivament estàs neuròtica. Acabaràs malament, Isabel, posa-hi remei o acabaràs malament. No entenc de què parlem. Entenc les paraules, però no sé que volen dir, criden molt, els dos, i això no és res bo.

Sento passos pel passadís, és el papa que torna a la cuina, segur que ara en renya ell.
—Princesa, posat l’abric que anem a veure la tia Consol —mentre m’ho diu en fa un petó.

Corro fins a la meva habitació per agafar el meu abric. Veig la mama estirada al seu lli, la seva habitació està davant la meva i té la porta oberta. Està mirant a la paret i per això ella no en veu. També pot ser que no vulgui veurem, perquè abans m’ha dit que no en volia veure mai més. Jo sí que la vull veure. Torna a parlar amb el seu amic,ara li diu: “ Si és que a més de malvada és manipuladora com ella sola. Fa el que vol del seu pare i ell sembla que no vulgui veure-ho. Sempre fa el que la mocosa vol, és un titella, un titella !”.No sé que vol dir. Recullo l’abric i vaig a la cuina amb el papa.
—Va tresor amen a casa la tieta, què el papa ha de parlar amb la mama. La tia et donarà el sopar. D’acord, princesa? —M’agafo fort de la seva mà, tinc por que marxi sense mi, de què en torni a deixar amb la mama.

La tia Consol en banya i en dona de sopar junt amb en Joaquim. No tinc gana, vull que el papa en vingui a buscar, vull el meu papa. Es fa tard i el papa no ve, la tieta m’asseu a la seva falda i m’acarona el cabell. La mama no ho fa mai. Ni en dona petons com la tieta. Al final el papa ve a buscar-me, m’abraça i en fa petons. La mama tampoc ho fa mai. M’agafa de la mà i en diu: “Va, tresor, és hora d’anar a dormir”.

Marxem cap a casa. Quan arriben a la porta el papa m’agafa a coll i m’’estreny molt fort. “La mama ja s’ha adormit, princesa, fins demà no la veuràs”. Li dic al papa que vull ser bona. Que no vull ser una nena dolenta, que mataré la mama a disgustos i no vull. El papa m’abraça i en fa un petó al front. Veig que plora i mai havia vist plorar al papa. “No et preocupis, Isa, tresor, que tu no ets una nena malvada i ningú és mora d’un disgust.” El papa en posa al llit i s’estira al meu costat mentre m’adormo. Ja no tinc por. El papa m’estima. Sóc la seva princesa. M’ho ha dit abans de quedar-se adormit.