LA VEÏNA DEL DEU

—Bon dia, jove. Sóc veïna del deu, exactament la del segon. —Es presenta la Mercè, com si aquella informació fos de vital importància, mentre amb la mà dreta va masegant tots els préssecs de la caixa. — Tenim el gènere verd, avui, eh?— Clavant l’ungla, de la mà dreta, a les peres sense deixar de martiritzar els préssecs.
El dependent pakistanès mira de reüll aquella vella estrafolària —arrugada com un cigró en remull, no arriba al metre i mig d’alçada i es prima com un fideu; vestida de negre de cap a peus amb els cabells grisos recollits en un monyo i que es mou amb una agilitat que ja voldrien moltes vint anyeres,— que segueix toquejant la fruita. Cada dia es la mateixa comèdia, com si es trobessin en un bucle del que no podessin sortir: ella entra quant ell encara no acabat de pujar la persiana de ferro, comença a grapejar la fruita com si l’hi anés la vida en aquell acte terrorista contra el gènere de la botiga, dona dues voltes al establiment i surt sense haver comprat res. Això sí deixant ben clar que es veïna del deu, exactament la del segon. Creua els braços sobre el pit i mastega d’escuradents que dur a la boca, pren paciència fins que la vella , complert el ritual matutí, surt de la porta amb el concebut:
—Doncs res, avui també és molt verda per les meves pobres dents. A viam si demà tenim més sort. Passió bé jove. Fins demà.
La veu travessar el carrer i entrar a la fruiteria del davant, la que regenta una parella del barri, dels de tota la vida, al cap de pocs minuts surt carregada amb dues bosses plenes de gènere. Renega per ell mateix mentre mou el cap en senyal de negació.
—Coi! Karim com n’està de tocat el gènere, així mai et podré comprar res —La Dolors mira els préssecs amb cer recel.
—Digui-li a la seva veïna això. Cada dia és la primera a venir a la botiga per tocar tota la fruita i no comprar res —remuga en Karim.
—Quina veïna? Pensava que de l’escala del deu era l’única que et venia a comprar. —Estranyada la noia.
—No. No ets pas l’única que bé. La senyora del segon també entra cada dia. Ets l’única que compra — en Karim ha tret una altra caixa de préssecs de la rebotiga per què la Dolors pugui agafar-ne — però no l’única que bé. Maleïda vella!
—La Mercè?
—No sé com es diu la refotuda vella.
—Segur que et confons, Karim. La Mercè és un encant de dona, es la iaia de l’escala, tan amable amb tothom! I ella sempre compra aquí al davant.
—Comprar-hi si, compra a la competència. Tocar el que no sona ho fa aquí.
La Dolors escull els préssecs més grossos i més vermells, així com unes prunes grogues que fan força patxoca i que el Karim també ha tret de la rebotiga. Ell la mira embadalit. Que n’és de guapa aquesta mossa, pensa mentre pesa la fruita de la noia.
—Fins demà, Karim. I fixat bé amb aquesta mala peça que et destrossa el gènere per què segur que no és la Mercè. —Li pica l’ull mentre surt de la botiga.

És hora de tancar, en Karim guarda les caixes a la cambra no sense abans remoure les peces de les caixes que la Mercè ha potinejat, de manera que la fruita sembli acabada de collir de l'arbre, demà seran les primeres que exposarà a l'establiment.

Ham passat sis mesos d'ençà que es va establir al barri, semblava un bon lloc per obrir la botiga. Ha venut fruita tota la seva vida, no sap fer res més. El barri ha crescut força els últims anys i encara que l’establiment del davant hi és, creu que hi ha prou clientela per totes dues fruiteries. Ser pakistanès no és cap problema, va arribar a la ciutat sent un nen de bolquers, parla la llengua del lloc millor que molts dels nadius i això és important per poder-se integrar sense problemes. Ell no en té pas de maldecaps per motiu del seu origen, ni per això ni per res. El seu únic mal de cap és el mateix des del primer dia que va aixecar la persiana de ferro: La veïna del deu, la del segon exactament.
Està cansat de veure com cada dia, nevi o plogui o mal que pedregui, ella segueix el mateix ritual. I mai que ho ha explicat a cap altre client l’han cregut. La Mercè és la iaia del barri, on va a parar! Ella és incapaç de fer el que ell explica. Mou el cap amb resignació mentre col•loca l’ultima caixa que ha portat del mercat central, uns cocos ben grossos i plens d’aigua. Al cap de pocs minuts sent aquella veu tan familiar
—Bon dia, jove. Sóc veïna del deu, exactament la del segon.

—Coi, Karim! D’un temps ençà sí que fa goig el gènere que tens exposat, ja no l’has de treure de la rebotiga. Que ja no bé aquella ximpleta que el masegava tot? —La Dolors agafa unes peres que fan força patxoca.
Ell mou el cap en senyal de negació i somriu discretament.
—Ho veus com no era la Mercè. Pobra dona no sé què deu haver passat. Fa mesos que ningú no sap res d’ella. Deu haver anat a viure amb els nebots, de fills no en tenia. El més estrany és que no s'acomiadés de ningú, ella que era l’àvia del barri!
En Karim s’encongeix d’espatlles. I cobra a la Dolors la compra del dia. Quan la jove surt de la botiga treu un coco de sota el taulell, encara està una mica tacat de sang, però és el seu trofeu de caça.