LA JOGUINA DEL PARE

Rebusca dins el bagul amb una cura gens habitual en ell més aviat mal destre en tots els seus moviments. No l'hi costa gaire trobar el que cercava. Va agafar l’embolcall i el diposita a terra, al seu costat, amb la precaució que faria servir per manejar la peça de cristall més delicada del món. S’assegué amb les cames creuades i va anar desembolicant l’objecte amb la fascinació dibuixada al rostre. L’agafà amb totes dues mans i se l’apropà a la cara, deixant que els seus narius s’impregnessin d’aquella olor tant familiar com llunyana. L'acaricià amb la delicadesa de qui acarona a un nadó. Havien passat molts anys. Masses. I per primera vegada podia tenir-la entre les seves mans sense por a ser descobert pel pare, sense haver de vigilar la seva pròpia ombra i amb la por enganxada al clatell. Ara era seva i em podia gaudir tant com volgués. La fascinació que en ell despertava, des de ben petit, era quasi malaltissa. O això almenys deia la seva terapeuta. Però què cony sabia ella? De fet no entenia molt bé per què encara hi seguia anant. Ell no va voler visitar-la mai. El vàrem obligar quan va passar el de la mare. D’allò ja feia una pila d’anys i ell no en tenia cap culpa de què aquell joc al qual els pares jugaven hagués sortit malament. El pare tampoc en tenia de culpa. Per molt que ell ho va explicar mils de vegades a la policia i als metges, mai el vàrem creure. Deien que eren dèries d’un infant traumatitzat. Al pare el varen acabar empresonant.

El pare va morir tancat com un animal. No s’ho mereixia. La mare sempre havia estat una dona feble, de llàgrima fàcil, que d’un gra de sorra en feia una muntanya. Quan el pare se l’en duia a la cambra per jugar amb ella, la mare sempre hi anava a contra cort, amb la por dibuixada a la cara.

Primer pensava que el pare era un monstre que feia mal a la mare i per això ella tenia tanta por. Fins al dia que el pare es va deixar la porta entornada i la curiositat va poder més que la por. Es va atansar a la porta i es va posar còmoda per poder veure el joc dels pares; aquell que segons el pare era tan divertit i estimulant i que a l’hora, feia tremolar a la mare com una fulla de la por que li provocava. Assegut a terra amb les cames creuades, com un indi, repenjant l’esquena a la paret del davant, quasi sense respirar per no fer soroll, va estar atent a tot el que passava dins la cambra.
El primer que va veure va ser la mare estirada al llit plorant i suplicant-li al pare que pares. Aquella imatge li va trencar el cor i a punt va estar d’entrar per aturar-lo. Per sort no ho va fer. Va veure com el pare treia l’eina de dins una caixa, amb molta cura l’empastifava amb una crema blanca.

—Així lliscarà millor i gaudiràs més — Li deia a la mare que seguia somicant.

El següent que va veure li va produir una mica de fàstic i a punt va estar de vomitar. Per sort no ho va fer.
El pare va obrir les cames de la mare i estripant-li les calces li va posar l’instrument dins el forat. El cos de la mare es va tensar tant que ell pensava que es partiria en dos d’un moment a l'altre.

—En fas mal — somicava fluixeta la dona.
— Calla meuca! Que no ets més que una meuca — el pare feia entrar i sortir el canó de la pistola del forat de la mare. —No rondinis tant que sé que t’agrada.

La mare seguia plorant i suplicant-li que pares. Que a part de fer-li mal era perillós. L’arma es podia disparar.
—No siguis exagerada, bruixa! Que saps prou bé que està descarregada.

Va seguir mirant una estona més fins que les cames se li varen adormir. Ja en tenia prou, no semblava pas que el pare li fes cap mal a la mare. Podia estar tranquil. A més tot plegat era un entreteniment d’adults que a ell li resultava prou fastigós. Bé que els seus amics més grans li havien explicat com posaven la titola al forat de les seves noies, però una cosa era sentir-ho i l’altre veure-ho. A més allò no era la titola del pare, sinó la pistola. Des d'aquell dia ja no va fer més cas al joc dels pares, només era això: un joc a què al pare li agradava jugar quan havia begut més del compte.
Van passar molts mesos des del dia que ho va veure fins al trist desenllaç fruit d’un desgraciat accident. Estava assegut al sofà veient la tele quan les parets de la casa varen trontollar. No va tenir temps d’aixecar-se per veure que passava quan va sentir la veu del pare que arribava des del pis de dalt:

—Merda! Merda, merda, merda!

Va pujar les escales de dos en dos i sense parar a pensar-ho va entrar a la cambra. La mare era sobre el llit cobert d’un immens bassal de sang, mentre el pare anava amunt i avall de l'habitació com una fera engabiada. Cridant i gesticulant d’una manera que feia por.

—T’hagueres estat quieta, cagundena! Però no, t'havies de remoure com un cuc malgirbat fent veure que et mories de por, quan el que et passava és que et corries de plaer... Sempre amb aquest posat de beata quan tothom sap que el que eres és una meuca!

Després tot va ser confús, va arribar la policia avisada per algun dels veïns. Varen detenir al pare acusat de maltractament i d’homicidi imprudent. No varen fer-li cas quan va intentar defensar-lo i se’l varen endur els serveis socials. Va estar en un centre de menors, anant a veure a la psicòloga en llargues sessions de teràpia on va aprendre a dir el que ella volia sentir per tal de què el deixessin tranquil i poder sortir d’allà en complir la majoria d’edat. Tenia dotze anys i amb tot el que havia succeït cap família el va voler adoptar. "Millor per mi."

Ara, sis anys després, ha pogut tornar a casa seva, perquè la casa és seva per llei. Herència dels pares. I encara no ha posat un peu a dintre que ha pujat directe a les golfes, allà hi ha el bagul amb les coses de l'avi i entre elles una joguina tan especial com la que tenia el pare, encara que aquesta és molt més antiga. Aquesta és seva i ell la farà servir amb la seva dona, quan en tingui. Li demostrarà que una pistola pot donar més plaer que la seva pròpia titola. Això almenys deia el pare i a jutjar pels gemecs de la mare no anava gaire errat.