Marina

Un altre cop, i ja he perdut el compte de les vegades que això ha passat, em trobo davant el portal de la Marina. Esperant-la. Sé, que una vegada més, l’espera és en va. No vindrà. Novament es farà enrere al últim moment, és creurà les seves promeses i es quedarà amb ell. Sé que l’estima, no ho puc entendre, però la realitat és aquesta, estima al seu home i de nou es creurà les seves promeses.
«Jo t’estimo com ningú t’ha estimat. No em deixis, sis plau, quedat al meu costat i veuràs com podem ser feliços. No escoltis aquells que només ens volen separar. La gent té enveja de la nostra relació. T’estimo més que rés en aquest món i tu ho saps. Quedat amb mi, no en deixis. Vols llençar tots aquests anys de convivència per la borda? Que no veus que només et diuen que paraules enverinades? Et creus més als de fora que a mi? Jo t’estimo, tot ho faig per tu»
Puc sentir la cantarella d’en Jordi un cop més, de veure la seva cara de be degollat mentre recita el mateix mantra de cada vegada, el seu posat de gosset abandonat mentre l’hi diu tot allò que ella vol sentir. Mentires! I la Marina ho sap. Ho sap i no fa res per posar-hi una solució.
Ha passat més de mitja hora d’ençà que la Marina ha entrat a l’escala, els minuts es fan hores, aquí al cotxe, esperant que torni a sortir, amb la certesa que quan ho faixi serà per dir-me que no ve amb mi, que es queda amb ell, un cop més. La ràbia i la impotència s’apoderen de mi. No puc més. Estimo la Marina tant com la meva vida, però no puc seguir així, no puc viure esperant que decideixi fer el pas i deixar en Jordi. Aquesta situació m’està passant factura, ho estic pagant molt car. Em sap greu, però serà l’ultima vegada que faig aquest paperot. No puc lluita a contracorrent. Si avui no dóna el pas definitiu, ja serà ella qui em vingui a buscar quan ho vulgui fer; jo no penso dir-li més.
La Marina no surt i ja fa tres quarts d’hora que ha pujat al pis. L’hi truco al mòbil i no em respon. Esperaré un quart més i si no ha sortit, marxaré. A l’escala se sent molt d’enrenou, veig alguns veïns que han sortit al carrer i sento la fresa de les sirenes de la policia i poder, també, d’una ambulància. Surto del cotxe per anar a preguntar que passa. No tinc temps, la Neus, la veïna del costat de la Marina, s’apropa a mi amb la cara desencaixada. M’abraça.
—La matada, la matada! Aquell desgraciat la mort! —em diu sanglotant. La miro sense veure-la, no entenc res; si és una broma, és de molt malt gust. —Mireia, nena, la teva germana és morta! —En sacseja fort, com si fos una nina de drap, de fet és com em sento, com una nina de drap esparracada.
No sé el temps que ha passat. La policia treu en Jordi emmanillat i darrere seu els sanitaris treuen una llitera amb un cos tapat. És com si despertés d’un son profund. En desfaig de l’abraçada de la Neus i corro cap a ells. A l’ordre de la policia s’aturen i em deixen veure el cos de la Marina. No la reconec. No és ella, no pot ser ella. Miro cap al cotxe patrulla, i veig en Jordi que riu com un boig
—Això és el que has aconseguit volent-la apartar de mi. És meva, només meva. Ella no en deixarà mai! —L’agent el fa entrar al cotxe.
Caic a terra... és culpa meva...