Sobre el bonisme

Un relat de: aleshores
Els romans del final de l'imperi es devien trobar en una situació psicològica similar: el bonisme d’aleshores seria ser benevolent amb els invasors. Només amb actituds no bonistes salvaríem el seu modus vivendi. D’una manera o d’una altra, però, els bàrbars van acabar tombant la fortalesa romana,...
Traslladats a l’actualitat, hem de posar de relleu les implicacions que avui dia la crítica del bonisme representa: la de no sentir cap pena o remordiment pels que moren al mar, o a les nostres ciutats: que vagin morint, on sigui,... que no vinguin o que no incordiïn, no cal fer res; això seria el sensat no-bonisme, la befa d’una actitud pretesament sana, idealista, però en realitat estèril, que justificaria tancar els ulls als valors que diem que hem de defensar (igualtat entre totes les persones).
El propi terme bonisme que s’utilitza, és pervers perquè subreptíciament incita a mirar cap a una altra banda i deixar indolorament que el veí mori abans que no sigui una nosa. Tot, per tal de no reconèixer que inevitablement el culpable, el sistema econòmic basat en el capital, fracassa, dia rere dia, en crear o mantenir un món on s’hi pugui viure. Qui no hi encaixi té un problema. “Queesfotintu” podria denominar-se l'assenyat anti-bonisme per ser més justos.
El terme revela, així mateix, l’atac a la base de la religió cristiana: tots some iguals, i posa en evidència l’acceptació indirecta, del feixisme per part dels seus proposants. Què és el feixisme, sinó una solució d’urgència quan els de baix (“que s’han cregut aquests?”) reclamen?
En cert sentit, l’esquerra va acceptar també l’anti-bonime: en una guerra, no fer servir les armes potents de l’adversari pot resultar fatal: calia, doncs, manipular a la gent per vèncer, i un cop s’hagués vençut ja passaríem a suprimir l’estat com eina de poder, si de cas. Tots tenim o hem tingut contradiccions!; deu ser inevitable en la lluita.
En resum, es podria dir com Luis Aguilé: “había peligro en la carretera, no me importaba porqué era yo”; aquí, amb el tema del bonisme, passa el mateix, el “paligru” són els “nostres”, no els que venen cap aquí en barca, perill que tan bé encarnen els quatre agraciats del 0,1% de la població, els que manen, els que tenen el 20% de tot el capital.Els romans del final de l'imperi es devien trobar en una situació psicològica similar: el bonisme d’aleshores seria ser benevolent amb els invasors. Només amb actituds no bonistes salvaríem el seu modus vivendi. D’una manera o d’una altra, però, els bàrbars van acabar tombant la fortalesa romana,...
Traslladats a l’actualitat, hem de posar de relleu les implicacions que avui dia la crítica del bonisme representa: la de no sentir cap pena o remordiment pels que moren al mar, o a les nostres ciutats: que vagin morint, on sigui,... que no vinguin o que no incordiïn, no cal fer res; això seria el sensat no-bonisme, la befa d’una actitud pretesament sana, idealista, però en realitat estèril, que justificaria tancar els ulls als valors que diem que hem de defensar (igualtat entre totes les persones).
El propi terme bonisme que s’utilitza, és pervers perquè subreptíciament incita a mirar cap a una altra banda i deixar indolorament que el veí mori abans que no sigui una nosa. Tot, per tal de no reconèixer que inevitablement el culpable, el sistema econòmic basat en el capital, fracassa, dia rere dia, en crear o mantenir un món on s’hi pugui viure. Qui no hi encaixi té un problema. “Queesfotintu” podria denominar-se l'assenyat anti-bonisme per ser més justos.
El terme revela, així mateix, l’atac a la base de la religió cristiana: tots some iguals, i posa en evidència l’acceptació indirecta, del feixisme per part dels seus proposants. Què és el feixisme, sinó una solució d’urgència quan els de baix (“que s’han cregut aquests?”) reclamen?
En cert sentit, l’esquerra va acceptar també l’anti-bonime: en una guerra, no fer servir les armes potents de l’adversari pot resultar fatal: calia, doncs, manipular a la gent per vèncer, i un cop s’hagués vençut ja passaríem a suprimir l’estat com eina de poder, si de cas. Tots tenim o hem tingut contradiccions!; deu ser inevitable en la lluita.
En resum, es podria dir com Luis Aguilé: “había peligro en la carretera, no me importaba porqué era yo”; aquí, amb el tema del bonisme, passa el mateix, el “paligru” són els “nostres”, no els que venen cap aquí en barca, perill que tan bé encarnen els quatre agraciats del 0,1% de la població, els que manen, els que tenen el 20% de tot el capital.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: