Segon repte, viatge compartit: Cap a París

Què dimonis! Que l'Alba exposi a París i m'ofereixi passar uns dies a les golfes que ha llogat no passa sovint. Ara que ja tinc el bitllet i començo a sentir el pessigolleig de l'emoció, no puc entendre com en un primer moment li vaig donar l'eterna excusa dels calés.

***
Gràcies als dos cafès carregats d'aquest matí, m'he sentit prou animada per cercar a la xarxa el vol més econòmic cap a la ciutat que, segons l'escriptor, no s'acaba mai. Estic contenta, el trajecte més barat també és el que fa més escales.
El que de debò em captiva dels viatges és passejar pels aeroports: passatgers de tot el món direcció a tot arreu, terreny neutral on no s'hi oloren sentiments.

***
Demà hauré de matinar. Després de facturar la motxilla, per no haver-la de traginar durant les llargues excursions pels passadissos, encara em sobrarà una bona estona, abans de l'embarcament, per asseure'm en un encantador cafè de l'acollidora zona lliure d'impostos.
Estic estudiant els llocs d'interès dels aeroports on tindré el gust de passar per perdre'm pels seus bulevards, botigues de productes autòctons, llibreries multilingües,... A les estacions de les grans ciutats no es fa mai de nit: espais cosmopolites on la vida no s'atura.

***
En el meu tercer dia de ruta estic convençuda que ha valgut la pena. L'experiència està sent extraordinària. Ni un sol retard. Les hostesses, que ara ens parlen de tu i en català, són molt amigables, des que s'engeguen les turbines fins que arribem a port. Encisador!
Estic a l'avió en direcció Frankfurt, última escala fins a París. Em queden tres dies lliures abans de tornar a la feina. És just el que he trigat a arribar fins aquí.

A París, no s'hi arriba mai. Sempre ens quedarà el camí.