Seglar o senglar

Doncs, aquell, matí boirós i fred de Lleida, vaig veure venir Mossèn B., de lluny, no podia ser que vingués per mi, era una casualitat vaig pensar: des del despatx no podia haver vist gran cosa. Però a mesura que la seva terrorífica figura corpulenta i rabassuda, amb ulleres de desokupa, fosques, pèl-roig, avançava, notava la seva perpendicularitat. Es va apropar ara ja indiscutiblement cap a mi, em va agafar de l’orella i vam caminar així cap a l’edifici. Jo devia haver iniciat aquell embolic llençant un parell de rocs a una paret vella que hi havia en un racó de pati, i que, indubtablement, requeria una reparació. Era evident que havia de culminar la seva obra educativa al pati, cosa que va fer amb una sobirana bufa.

Nosaltres ens venjàvem a la nostra manera d’aquella opressió. Recordo, també la seva figura terrorífica en esquerzo, amb les mans a les butxaques del pantalons on degut a la seva figura de sumo no podien acabava d’entrar del tot, aquella tarda en que en sortir el capellà coix d’una classe veïna, vam començar a cantar sense solta ni volta: “Un pirata, oh, oh, oh!” Ens va fer posar en dues fileres al passadís amb els braços en alt mitja hora: “levantad los brazosss” ens havia dit en castellà.

L’estima que em tenia Mossèn T., el de literatura per ser bon estudiant contrastava amb l’odi que em professava Mossèn B. Les seves mans em bufetejarien més tard quan ell rodava entre les files abans de pujar a la classe ordenadament, cercant desafectes; me’l vaig veure massa tard, com un cocodril a punt de fer presa; jo havia fet un crit provocador, sense mirar primer enrere. Allà era ell. Em va acompanyar uns metre i a mitja escala - tot ho feia a mig recorregut, aquest sàdic - em va dir: “M(el meu cognom) sácate las gafas”.

Per això, mai m'hagués pogut imaginar la seva “gràcil” figura d’elefant de Disney, raqueta en ma un dia, ja acabat el curs, jugant una partida de tennis al pati amb altres capellans.