Sé que tu ho saps

m'encanta, és magnífic de debò, no em canso de llegir-te. La claredat amb la que exposes els teus escrits fan que sigui tot un plaer endinsar-se en els teus textos i gaudir-ne al màxim !

Gràcies

una abraçada i ànims !!!

Però tu necessites dir-li-ho per escrit (encara que no sabem si llegirà el poema) i necessites dir-t'ho a tu mateixa per alliberar aquest sentiment de frustració i desencís que et té atrapada... Sí, tens raó, tot sovint repetim temes, els agafem del dret i del revés, cap per amunt i cap per avall i els "destripem", en el fons ens fa sentir com si fóssim una mena de boxejadors bategant ben fort el coixí que tenim al davant.... i tot per agafar força, per anar-nos curtint per al combat dur que ens espera.

Un bon poema, Dofineta, trist i melangiós, que t'ha permés expressar una necessitat. I s'arriba a convertir gairebé en addicció, perquè et costa tan poc parlar-ne, oi?

Bé, t'he dit que tornaria, i aquí estic. Ara em sap greu trencar la bella simetria del teu nombre de relats..... ;-)

Una abraçada ben forta!

Aquest poema és encisador i te'l comentaré, però bé, com es mereix.

Ara només volia fer-te el comentari 222 (és que a mi m'agraden el números rodons) i dir-te que t'he deixat un missatge al fòrum...

Un petonàs, fins aviat, que tornaré a comentar-te aquest poema!

Quants de dubtes! La única cosa clara és el què sents...
M'ha fet la impressió de que escrivint aquest poema et desafogaves, has dit tot el què penses amb boniques paraules que has sabut lligar entre elles... :p M'agrada la teva manera d'escriure... ;)
Gràcies pel comentari! Jo també he estat uns dies sense entrar a llegir-te... Però ens seguim comentant! ;)

Petons i una abraçada!!

Gorwilya

P.D. Una curiositat, pel que he vist al teu espai... Estudies topografia? És que m'ha fet gràcia perquè una amiga també ho estudia i com que no sé a on estàs he pensat que encara serieu companyes de classe... :P

Com sempre que et lleigeixo em quedo perplexa! Es bonisim!^^
Cada vers és per assaborir! Aquesta inseguretat de no saber que fer, d'estimar a una persona sense esperança..
Me quedaria amb tants trossos del poema.. com per ex...

Pensar en tu es fa inevitable
i estimar-te, sovint insuportable.

I el què sento ja ho saps.
Sé que tu ho saps.

Jo tb tinc això molt abandonat! M'ha fet molta ilusió que em comentessis! Així que a Menorca eh? Cullons!:) Pos res acaba de passar molt bon estiu i disfruta molt maca! M'alegra saber de tu! Muas!

t'enyoru! i enyoru els teus escrits. Enyoro entrar en els 5 minuts del dia que tinc lliures per veure nous relats teus.. i sobretot enyoro els teus comentaris! Mai no falles en els meus relats i no saps com t'ho agraeixo!!!!!!!!

sino fos per tu... en algun moment ja hauría deixat d'escriure aquí. Ja saps que no em motiva gens del que escric últimament i no sé per que.

Aquests dies a Euskal Herria he escrit un parell de coses que espero que llegueixis en tornar :P

Espero que Menorca hagi estat tan màgic com els meus dies perduda al meu paradís...

Vull un cacaolat aviat! petonassos

el meu comentari, kisparfidu, però és que no he tingut gaire temps per a res. Mai no és tard, però!.
els amors no correspostos fan encara més emotiva la persona que els sofreix i així el teu poema transpira una sofrença continguda i portada amb elegància, sobre tot pels camins d'incertesa que tanquen el poema:
No sé què puc fer/no sé què més fer/no sé sioblidar-me'n (...)si esperar respostes/si fer-me més perguntes
És la no-solució al problema del desamor.

El poema està ben elaborat i els sentiments hi afloreixen de manera continguda.

ja sé que arribo una mica tard... però amb les vacances vaig força despistat.

Com començo per l'últim no sé si aquest amor no correspost és un tema recurrent en els teus relats, però vaja, suposo que deu ser un dels temes més utilitzats, en general.

Tu el tractes amb elegància, descrius molt bé les sensacions i ens les fas molt properes... seguiré llegint-te a veure si apareix més el tema :-)

Estimada Kispar, et dec un munt de comentaris, però estic apartada de la web per una temporada, fins que no tregui tots els escrits que tinc desats al calaix del sastre... o a la memòria de l'ordinador, a la manera dels escriptors moderns. De totes maneres, he volgut fer-me present en la resta dels comments, com a mínim, en comento un relat i més endavant, quan tingui aquests assumptes mig resolts, em donaré el gust d'endinsar-me més en la teva obra.

Et tinc un carinyo especial i t'estic molt agraïda per tots els regals que em vas fer. Per a mi, cada comentari és un regal molt preuat. Per això, abans que comentar a la tun tun, prefereixo esperar a tenir temps.

Aquest poema teu és molt íntim i sensible. Les paraules, càlides, ens expliquen una situació massa real. Crec que es deu a la falta de diàleg i de resolcíó. Jo, al protagonista, li diria que plantés les coses de cara i li digués ja el que pensa a la seva dona. I si convé, deixar-ho córrer ara que encara es parlen. El tema del desmor i dels amors incompresos ha fet córrer tants rius de tinta que en podríem omplir els estanys. Però en realitat, és molt més bonic l'amor... l'amor cap a un mateix, el respecte cap a tu que et fa pensar que mereixes algú que et comprengui i et recolzi.

Expressar els sentiments escrivint és una meravella. Un petó molt fort i fins ben aviat, et prometo que et seguiré llegint.

Glòria

Doncs sí, sempre (o quasi sempre) escrivim sobre el mateix, a les mateixes persones/coses i/o sobre les mateixes persones/coses; i què? Jo sóc un d'aquests i penso seguir fent-ho; a fi de comptes, si algú no li agrada, només cal que no llegeixi.

Sovint em pregunto si no seria millor deixar-ho estar, ja que, si ho penses bé, arriba un moment en que ja s'ha dit tot el que s'havia de dir... o no. Bé, en realitat no. Crec (m'agrada contradir-me... hehe) que el fet d'escriure sempre el mateix és quasi una condemna, però alhora és un art (i no em considero artista...). Pot semblar una ximpleria, però repetir-se sense repetir-se té un punt estrany d'equilibri que, considero, no tothom sap aconseguir (i potser tampoc entendre) i que fa d'un conjunt de textos una espècie de trencaclosques en que per conèixer el conjunt final (si es pot arribar a conèixer) cal llegir totes les peces.

El truc potser està en que ens repetim sense arribar a repetir-nos, ja que sovint afegim nous matisos que fan diferent allò que acabem d'escriure d'allò que fa una estona em escrit. En realitat, no ho sé, hehe. Potser millor no qüestionar-nos i seguir escrivint, a veure que passa... no creieu?

Prova-ho; segueix repetint-te com una artista! ;-)


Salut!
Eqhes

Ho dius, i es curiós, ens passa a tots sovint, hi ha coses que ens surten de dins, gens que coneixem, que estimem, llocs on som agust, ens evoquen moments, figures, personatges que acudeixen a la nostra ment... si sovint parlem del mateix....

Nomes saps el que sents, i el que sents es inestable i tendre alhora, i es tan ple de magia!

Quin poema mes bell, kispar, un regal inmens per aquesta unica princesa que espero que puguis disfrutar durant les teves vacances. Jo, de ben segur disfrutare dels textos que has ecsrit ultimament.

Una abraçada inmensa i molt, molt bones vacances!

m

Impressionant com s'ha desfogat la nena i a sobre posant paraules boniques! jejeje!


" però és que em resulta tan fàcil parlar de tu.."

Diguem'ho ami, mira de quin parlen tots els meus relats...xD

" Tenir-te a prop, sabent que ets tan lluny.."

Que dir d'aquesta frase...

Em sento tant identificada amb aquest relat! M'ha agradat molt, de veritat!

Enyoraré els teus relats..això de les vacances...