Saps qui s´ha mort?

Un relat de: tapisser
Des de darrere de la finestra del despatx tot es veia petit, era com si des d'allà estant, governés tots els ciutadans que, petits com es veien, es deixaven fer perquè ell no hagués de moure ni un dit. Ell no havia de fer res de res, ni decidir res. Això li agradava molt.
I
El senyor director, dempeus sobre la cadira crida com un nen amb una rebequeria.
-No m'agrada, no m'agrada i no m'agrada.
La secretaria, amb la veu nasal que la caracteritza i mirant-se una ungla trencada que desentona d'entre les altres pintades amb aquella pulcritud de manicura xinesa, fa valer el seu càrrec de segona de bord per dir autoritàriament:
-Doncs ja està tot parlat, lligat i ben lligat, endemés ja ho hem discutit i no tenim més solució.
-Baixi ja!
Amb una gestualitat que sembla improvisada, però està del tot estudiada, el senyor director baixa de la cadira, dóna la volta a la taula, fa veure que posa en ordre uns papers, i s'acosta a la seva poltrona tot dient:
Pot retirar-se Soraya, ja no la necessitaré més en tota la tarda.


2
Per un altre costat i a l'altra punta de la ciutat en Jonathan no està al cent per cent atent a la seva feina, sí que està posant una via al braç de la noia, sí que l'està tranquil·litzant però un paramèdic que acut amb l'ambulància al lloc d'un accident ha de ser-hi amb cós i ànima i ell només hi és en cós, car es dóna conte que el cap el té en un altre lloc.
Aquest lloc és un sobre buit que li ha d'enviar a la seva ex per pagar la manutenció de la canalla i, a hores d'ara, no sap amb què l'omplirà.
Té molta por que li embarguin el sou.
Maleït el dia en què es varen separar.
Si ell hagués tingut una mica de paciència...
Ella va dir que ja no sentia la passió del començament, i ell no la va creure capaç de fer el que va fer. Tossuda, va agafar els nens i va marxar, deixant-lo amb ell penjat de les seves urgències, els seus estetoscopis, els seus ibuprofens, el seu uniforme i la seva ambulància.
Quan ja estava acabant l'acció de recuperar l'accidentada, cosa que va fer amb total professionalitat (trobo jo) va rebre un avís.
Senzillament l'emissora de l'ambulància deia:
-Prrrt, prrrt, prrrt.
-Una anciana, amb parada cardio-respiratòria a l'habitació 315 de l'Hotel Sanaüja.
-Imprescindible reanimació.
-Molt urgent.
-Tallo i fora i, alguna cosa de tango i alfa que ja no va voler sentir.
En Jonathan, convençut que ja havia fet tot el que podia per la noia accidentada, la va deixar en mans d'un policia municipal novell, dels que encara no estan sindicats i, va tornar a pujar a la furgoneta dels llums i de les sirenes.
L'hotel era allà mateix.


3
El vespre abans, una senyora d'uns setanta anys, clienta habitual de Can Sanaüja, es va estranyar força del fet que la recepció estigués abandonada d'aquella manera tan poc habitual i va haver d'obrir-se ella mateixa la porta.
No es va trencar cap ungla.
Es va dirigir a la seva habitació de sempre, li havien donat la targeta que franqueja la porta, com si fos a casa seva.
En Josep Lluís, que era el noi que havia d'estar-se al taulell de la recepció, havia vist quan es canviaven a un bé de Déu de "mulato" carregant caixes al soterrani i havia anat a buscar-lo per a dir-li que era l'home de la seva vida.
Aquest abandó del lloc de treball també va permetre que un senyor, aprofitant que no hi havia roba estesa a la recepció i vestit de negre, amb un sac a la mà amb el símbol del dòlar dibuixat, es colés com si fos a casa seva i pugés de pet cap a les habitacions, darrere d'ell ho van fer: uns testimonis de Jehovà, un sicari, uns del "Circulo de lectores" i algú més que ara no recordo.


4
Quan va arribar en Jonathan amb els seus companys d'ambulància i les seves cabòries, en Josep Lluís ja era al seu lloc darrere del taulell, amb els ulls vermells de plor per el despit del seu mulat...
La senyora gran, de la tres-cents quinze, havia trucat dient no sé què d'un atac de cor, en Josep Lluís, seguint el protocol establert, va trucar a corre-cuita a urgències mèdiques.
El paramèdic, professional com era, en dos salts estava davant de la porta. Un treballador de l'hotel, amb la mare de totes les targetes, li va obrir la porta.
Carregats com si anessin a passar el cap de setmana, van començar a desplegar tot el material al costat de la senyora per provar de reanimar-la, encara era viva.
A en Jonathan li va passar com abans, el cap i el cos no eren al mateix lloc. Segurament degut a les set hores que ja portava de jornada laboral, el cansament va guanyar a la professionalitat.
Desplegant mecànicament les planxes del desfibril·lador va procedir:
-Un, dos, tres!
-Aparteu-vos!
-Tornem-hi, no reacciona!
-Un, dos, tres!
-Se'ns en va, se'ns en va.
La propera escena és recurrent en moltes escenes de mort. Va mirar de reüll a un dels seus companys i va fer que no amb el cap, dues vegades.
A la segona va veure el que no hagués volgut veure mai. La senyora a la qual havia de reanimar, jeia uns metres més enllà i, ell estava reanimant un coixí, el qual evidentment, no va tornar a una vida que no havia tingut mai.
Tenia el cap dins del sobre de la seva ex i, encara no havia descobert amb què omplir-lo.


5
El director, el seu pijama, el seu "osito" de dormir i la seva son, s'ajaçaven a l'enorme llit, on cada dia dormien tots junts, somniant amb batalles guanyades, amb trets disparats, en contra de la seva persona, amb la certesa que mai el tocaven de ple. Últimament l'esquitxaven de ben a prop, però això no el perjudicava, al contrari, l'enfortia i semblava que cada cop més gent confiava en ell, almenys és el que deien les enquestes que encarregava.
Li havia costat d'agafar el son, només el repòs guanyat gratifica el cos i aquell dia en especial temia a un tipus de cansament que el son no cura.
El seu descansar era ple de rosec en vers a decisions preses i no del tot justes.
Va trigar uns segons a entendre que, una vibració que es va sentir des de la tauleta de nit, era l'emesa pel seu telèfon mòbil quan estava en silenci.
La senyora que dormia al seu costat, l'obligava a tenir-lo així, no volia sorolls que la desvetllessin per sorpresa quan dormia.
Eren, encara no, les set del matí.
Va allargassar el braç i el va agafar.
No va dir res, només estireganyà horitzontalment el llavi superior, en un gest que es volia semblar al màxim a un somrís d'assentiment i tranquil·litat.
Estirat al llit, les mans darrere el cap, va rebolicar la seva memòria, buscant una frase que en el seu dia haguessin dit els clàssics.
Però per clàssics no li venia res, aleshores va recórrer al seu personatge preferit d'una "serie" dels anys vuitanta on el protagonista George Peppard, havà en mà,
-deia alguna cosa així com: "Me encanta que los planes salgan bien"


Ja ho diu l'insigne filòsof dels nostres dies, Paulo Coelho, el qual guia la meva vida, com la de tants d'altres humans:
"Cuando quieres realmente una cosa, todo el Universo conspira para ayudarte a conseguirla."
Amen.




Amb el meu agraïment a na Teresa.

Comentaris

  • Qui serà el següent?[Ofensiu]
    Montseblanc | 13-05-2017

    Té molta sort el director, ja n’han palmat uns quants... Ves a saber... Jo només dic que la realitat supera sempre la ficció...
    Gràcies pel teu humor (podries escriure la segona part, alguna cosa així com “Saps de què s’ha mort?” hahaha).

  • El equipo A[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 13-05-2017 | Valoració: 10

    Espero no trencar-me cap ungla de manicura francesa ( és millor que la xinesa, per si et convé) en fer-te aquest comentari, sobretot perquè d'ungles no en tinc. Bé, sí que en tinc, com tothom, però em refereixo que les porto molt curtes, com correspon a una mestressa de casa que frega, neteja i cuina (¿?)
    No sé per on començar perquè aquí hi ha molt tema, però mira, m'ha agradat especialment la història del pobre Jonathan, ex-marit i pare d'aquells que afluixen la mosca ( no tots ho fan), encarregat de salvar la vida al personal però amb problemes per a centrar-se en la feina. No sé com acabarà el pobre xicot però li auguro un futur xungo, atesa la problemàtica que presenta. I és que aquest personatge que has creat fa una mica de pena perquè ningú no pot mantenir dues cases si no vas robant missals.

    Encantada de llegir-te i en l'espera de que pengis alguna altra cosa per al meu gaudi i el de tots els relataires de pro.

  • Acció[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 15-12-2016 | Valoració: 10

    Un relat d'acció total, com en una pel·lícula. Felicitats Albert i des de Ribes de Freser, una forta abraçada i que passis tu també un bon Nadal!

    Aleix

  • bon dia[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 15-12-2016 | Valoració: 10

    Mira per a on a mi m agrada el que tu escrius. Continua tapisser passo bones estones llegint

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: