Res a dir-se

Hi havia dos comensals en aquella llarga taula, assentats l'un davant de l'altre, separats per tres metres de fusta sobre la que reposaven com a presumpta decoració dos canelobres i un gerro. Hi havia també un plat per cada u i dos vasos, un pel vi i un altre per l'aigua, un ganivet per la carn i un altre pel peix, una forquilla per la carn i una altra pel peix, una cullera, una forquilla pels postres, una cullereta pels postres i un ganivet pels postres. Cadascú tenia el seu tovalló amb les inicials gravades. Al mig, fora de la taula, de peu i mirant al centre, treballava un majordom vestit amb una mudada de pantaló negre, mitjons negres, sabates negres, camisa blanca, llaç de coll i una armilla de ratlles negres i grogues, verticals i primes. El majordom aguantava un tovalló al seu avantbraç esquerra i estava més seriós que un pal, més avorrit que una pedra.

Un dels comensals bevia vi negre, doncs menjava carn i l'altre vi blanc, doncs menjava peix. Cap dels dos aprovava l'aigua als sopars. Ambdós callaven, seriosos, de tant en tant algun d'ells tossia o gargamellejava, simple postura. Si s'atrevien, alçaven els ulls lleugerament de damunt el plat i miraven al seu acompanyant distant, però els abaixaven així que veien que l'altre es disposava també a mirar-los. De tant en tant, un dels dos agafava el tovalló que descansava a la seva falda i s'assecava molt suaument els llavis, indicant la procedència de bona família, educació de pagament en escoles de Suïssa, pertinença al més alt grup de la societat. Però el silenci a la taula no els l'havien ensenyat a la Confederació Helvètica ni les institutrius personals, quasi sempre franceses, que havien decorat amb bells vestits, bonics somriures i preciosa cara el seu aprenentatge infantil i adolescent. Callaven doncs no tenien res a dir-se.

L'habitació on es trobava la taula mesurava uns vint-i-cinc metres quadrats i tenia una sola finestra, enorme, a la paret del fons, enfront una gran porta sempre oberta. Als murs laterals amb paper crema penjaven quadres de paisatges i escenes de caça, desenes de gossos perseguint un cérvol davant de desenes de cavalls amb desenes de genets. O un espès bosc banyat per la càlida ataronjada llum d'una tarda d'estiu. Els retrats dels avantpassats havien estat retirats a una sala d'estar que mai es feia servir. Del finestral en penjaven dues cortines vermelles al final de les quals hi havia penjolls color or. Al sostre blanc, com a unió dels dos eixos imaginaris formats per les quatre cantonades decorades amb sortint d'ones, una gegantina llum d'aranya que desprenia la claror de cents de falsos diamants. Si la nit no ho hagués impedit durant tots els sopars de tots els estius de cada any, el comensal que s'asseia d'esquena a la porta hauria vist l'extensa prada que envoltava la mansió, gespa sana i humida que omplia de vida els voltants d'un jardí acurat fins punts que fregaven la paranoia. El jardiner que ja no tornaria havia limitat la seva existència als exteriors de la mansió, mai hi havia entrat, no sabia què succeïa dins ni li interessava, contràriament al majordom, que havia limitat la seva existència al interior i coneixia tots i cadascun dels detalls des de molt abans del que ningú imaginava i no per vell, sinó per savi.

Però la llum d'aranya no estava encesa, sí ho estaven els canelobres, cada un a un metre exacte del seu extrem llarg de la taula i amb cinquanta centímetres exactes a esquerra i dreta. També il·luminaven les petites làmpades que marcaven la fi de la tauleta on reposaven els menjars que esperaven el seu torn per desaparèixer i les begudes, a l'estant superior, que es guardaven en ostentoses ampolles de cristall de Bohèmia. La tercera i última font de llum l'emetien dues làmpades que queien del sostre com guardaespatlles de l'aranya negra, més negra degut a la seva obligada obscuritat. Una llum que pretenia, de la mateixa manera que moltes altres coses allí, apujar quelcom decadent, quelcom moridor.
Ningú podia sospitar mai que els dos comensals significaven l'un per l'altre més que una simple amistat, que una simple associació que els havia convertit en el duet de moda entre la xerrameca del món de les finances. Que brillantment havien fet la seva aparició conjunta en negocis i festes, absorbent l'atenció com l'esponja multiplica el sabó! Observant les seves inexistents mirades i la seva carència de paraules ara, el més imaginatiu dels poetes no hauria sabut acostar-se ni tan sols al que va ser i, per tant, ni guaitar el que podria haver estat i impossible olorar el que amagava tot. Només el majordom, amb les seves patilles fins el lòbul de l'orella, les entrades que molestaven el caminar del seu cabell arrissat, de pell fosca que marcava el seu origen del sud i delatava estrangeria, sabia perquè els dos comensals estaven en silenci. No tenien res a dir-se.

El més vell dels dos, amb cabells blancs que es deixaven veure per damunt les arrugues del front, acompanyants de les que vorejaven els ulls, encara dotats d'una mirada jovial que desapareixia una mica més cada matí, havia lluitat molt per l'altre, per a l'altre. Havia canviat el rumb del seu propi destí escrit amb lletres daurades per un ideal que estava condemnat a extingir-se abans d'haver-se consumat. Però qui veu allò que no vol veure? El més vell dels dos, que mirant per sobre del llibre en una immensa biblioteca, havia seduït antigament a diferents i impossibles amants, que havia enfosquit als més cultivats amb les seves paraules i havia fet servir la vèrbola per adornar el que semblava inert, no tenia ara res a dir.
L'altre, més jove, d'aire llatí que havia omplert de joia la vista de comensals en sopars més animats, de celles poblades, s'havia resistit a la insistència del primer per deixar-se portar després, balancejant-se en la còmoda social que l'altre li havia disposat i que, per raons que no encertava a comprendre, no mostrava encara símptomes de voler pansir-se. El més jove va abandonar una carrera prometedora però necessitada d'esforç per llençar-se a les onades d'un mar mogut pels altres, essent arrossegat per l'esforç d'un algú que ho donaria tot per ell sense demanar res a canvi, pensant que aquelles onades el bressolarien de forma perenne fins la fi dels temps.

Malgrat el silenci que rebotava contra les parets, malgrat els freds sopars i els gelats passeigs, la conversació tancada en un bagul sense clau al pany i les mirades inexistents, un tabú contra tabú havia volgut mantenir encesa una flama molla. Acceptar la derrota quan s'ha guanyat tantes vegades es més difícil que acceptar-la quan s'ha perdut sempre. Encara així, el silenci ensordidor semblava ser ara una làpida pesada cobrint el taüt d'un temps passat que ja no podria sortir del seu llit de mort, en el que potser, qui ho sap, es mantenien encara agonitzant només perquè ningú volia donar-lo per mort.

Mirant el mut que impedia la seva visió, el majordom es guardava en pensaments de riure i plor, sense atrevir-se a mostrar la més lleugera expressió de sentiment o opinió davant el patetisme de l'escena, mantenint-se fred i serè, seriós fins els límits de la mort, amb la passió d'un bust grec enfront la tristor que es repetia cada matí, cada migdia, cada vespre. Sense respirar massa fort, no moure un sol múscul i no parpellejar massa per no desplaçar l'aire del seu triomf. Ell era l'espectador mut, l'observador que es manté a l'ombra però que, si no hi fos, faria perdre el sentit a tot el que es representa, doncs ben cert és que hi ha vides que, més que viure's, es representen. Cap obra es representa si no hi ha espectadors.

Amb una mudada fosca adornada per la cadena de plata d'un rellotge ullat amb excessiva freqüència i, al mateix temps, deformat per indicis físics de poca activitat, el comensal vell no pensava en res, l'amargura de la seva condició havia esborrat temps enrera els seus somnis que havien arribat a créixer tant que amenaçaven en enfosquir-lo. Somnis que es reproduïen un rera l'altre sense dona