Res a dir-se (continuació i final)

Amb una mudada fosca adornada per botons d'or i pla de cap a peus per mostra de bona condició física, el comensal jove pensava què faria demà, al aixecar-se i després d'un esmorzar d'embriagada hipocresia. Recordava les converses alegres mantingudes al llarg del dia, però sobretot anhelava sortir del menjador, pujar al seu dormitori i esperar el seu amant, amb que se'n riuria del vell encara que, en el fons del seu ésser, li sabia greu riure-se'n d'algú a qui va creure estimar una vegada. Doncs el seu riure era en realitat tapadora d'un plor que l'orgull mantenia amagat però que no podia fer desaparèixer i, per tant, impedia que tot el demés aflorés com a vertader, ho apartava a mera intenció, a potència en compte d'acta.

Quan el segon plat s'hagué acabat, el majordom recollí la vaixella i se l'emportà. Va creuar els immensos corredors de parets vermelles i terra de marbre i va entrar a la gegantina cuina blanca, dedicà a la serventa un somriure de complicitat i un petó en la distància, va recollir el gelat de torró i el de caramel, ambdós en copes de luxós cristall brillant, va sortir de la cuina, creuà els immensos corredors de sostres enllumenats i mobles plens d'inútils i va entrar al menjador. Col·locà un gelat davant un comensal i un gelat davant l'altre i va tornar al seu lloc, a la seva postura. L'arribada d'ella, ara a la cuina, havia suposat un alè d'esperança per una vida que abans tenia sentit i ara mancava de cap raó per mantenir-se. Tots els cops que havia hagut de mentir passejaven ara per la seva memòria i no ja de forma cansada i entristida, sinó que més semblaven saltar d'alegria antecedint un festeig futur.

El comensal vell dubtava temps enrera de la fidelitat del jove, però mai hauria imaginat que l'objecte del desig es trobava tan a prop. Dubtava quan al mirar-se al mirall veia desaparèixer el que abans creia etern, dubtava quan al vestir-se o desvestir-se començava a notar flàccides les seves carns i adormit el seu aire altiu. Convidats joves que abans eren fruit de la seva devoció es convertien en terribles enemics a l'aguait, esperant la seva vellesa per aprofitar-se d'aquesta debilitat i tenir més avantatge encara. Aquell dubte no era dubte quan podia donar-li tot, quan era epicentre d'un món ara en decadència que semblava postrar-se als seus peus i fer-lo més alt, més digne, més jove i més bell. Aquell dubte no era dubte quan el jove era massa jove, quan la seva ignorància moria assassinada per la saviesa que ell podia oferir-li. A mesura que la societat els relegava a obsolets i innecessaris, el comensal vell es va veure o es va sentir o es va veure i sentir absorbit i s'acomplexà d'ell mateix fins considerar-se obsolet i innecessari.

El comensal jove començava a mostrar-se ansiós davant l'arribada de la nit, tenia ganes de sentir-se cansat per excusar-se sense mentir, sabent que el seu amant coneixia l'hora i el lloc, el camí i la manera de recordar-li que encara era jove. Si mirés enrera es veuria reprovant aquella actitud, atacant-se enfront del mirall, dient-se com era allò. Quan la seva presència omplia ambients buits i provocava sospirs de passió, els amants o eren de la seva categoria o es menyspreaven, convertint-los en consoladors que no tenien importància més enllà del fet. Quant s'hauria menyspreat aleshores per desitjar ara el que desitjava! Aquella mirada al passat suposaria acceptar la pròpia carència del que abans tingué, tocar-se la pell i sentir-la pansida, cansada, gastada. Però qui veu allò que no vol veure?

Perquè la joventut d'ambdós s'havia sostingut precisament per la joventut que s'atorgaven temps enrera, quan aquell menjador semblava petit i es feia servir encara la llum d'aranya, quan es somreien en secret entre cents d'ulls que ignoraven, que ometien o no volien veure el que es veia sense mirar, com el majordom. Una joventut que es mostrava ara com un fals mantell de luxúria i passió que, potser, qui ho sap, no va arribar a existir mai i fou sempre el reflex del que hauria pogut ser o del que es volia que arribés a ser. Ara restaven en un sense paraules tan repetit que parlar hauria suposat massa coses. Evadien els seus ulls perquè mirar-se hauria suposat deixar de concedir-se el bri de permanència en el record que així creien donar-se. Hauria estat trencar un escut tan debilitat que ja no escuda, però que s'agafa perquè perdre'l, fer-lo fora, és acceptar que la batalla comença a estar perduda, que no hi ha protecció contra el temps ni contra la pèrdua del jo mateix.

Dempeus, fora de la taula, l'únic que no menjava sabia que aquella nit el comensal jove no rebria al seu amant, sabia que el vell no tornaria a dubtar de la seva infidelitat, que no es repetirien els llargs sopars tristos, que la seva conducta hauria valgut la pena. Haurien valgut la pena les escoltes confessionals en els diferents salons de la casa, les mirades de complicitat aleshores emeses pels confessats, les ordres a la serventa (el seu alè d'esperança) per tal que retirés llençols coberts de llàgrimes i de vellesa, de falsa passió. Hauria valgut la pena esperar, malgrat els indicis del final, malgrat els moments cada cop més buits, els espais que creixien per la seva vacüitat i inoperància, malgrat els objectes que es netejaven un cop i un altre per, un cop i un altre, deixar-se en un racó del que ningú se'n recordaria. Hauria valgut la pena suportar els per si de cas, per si de cas ve algú, per si de cas vol tornar a dormir amb mi avui, per si de cas ho fem servir alguna vegada, per si de cas tornem a parlar, quan ja no hi ha res a dir-se. Encendre canelobres, tancar i obrir cortines, servir taules, somriure o mostrar dol quan res produeix alegria ni res produeix dolor. Mantenir la mirada fixa i l'expressió seriosa quan no queden llocs als que mirar ni seriositat que reflectir. Hauria valgut la pena recollir del terra vells capricis que l'obtús d'ells mateixos havia convertit en pètals marcits de flors que ja no florien, aixecar ànims a allò inanimat, mirar-se al mirall i dir-se que valdria la, hauria valgut la pena.

Quan va veure al jove posar-se la mà al ventre llis, va girar el cap per primera vegada; quan va veure al vell canviar el color de la seva cara, va empassar saliva per primer cop. Quan els dos comensals van caure al terra va respirar fons per primera vegada. Ja no hauria de tornar a ser amant, a estar més seriós que un pal, més avorrit que una pedra.