Relat d'un casament

L'església era plena de familiars, tots esperant la núvia que havia d'arribar d'un moment a l'altre. Érem a Santa Maria del Mar, a punt per celebrar la cerimònia de casament d'en Jordi.
Mentre ell era davant l'altar, el pare em va tocar la mà amb un gest d'impaciència, perquè em deia que se'n volia anar, que tenia molta feina, que per què l'havíem portat fins allà per perdre el temps.
Dies abans ja l'havíem passada magra quan volia posar-se aquell vestit de l'any de la picor que tenia desat a l'armari de casa seva. Finalment vaig haver de convèncer un sastre amic perquè, en un moment que entréssim a la botiga, li prengués les mides per fer-li un autèntic vestit nou per al casament del seu únic i adorat nét, en Jordi. Comprar-li les sabates va ser una altra aventura per l'estil.
Després de convèncer-lo perquè romangués al seu lloc en un dels costats de l'altar major amb la família, vaig veure'm a mi mateixa entremig de tots dos avis, és a dir, el pare i el sogre.
Aleshores va envair-me una sensació de pena intensa perquè les dues persones que més haurien gaudit del moment no hi eren: la mare i la sogra. No sé com vaig poder reprimir les llàgrimes que em venien als ulls, pensant en elles. I allà estava jo, davant del nuvi, quasi plorant. És clar, ningú no podia saber què pensava en aquells moments. Els familiars dels primers bancs pròxims a l'altar em llançaven mirades interrogants.
La mare havia mort d'una malaltia molt greu feia dos anys i la sogra no feia ni sis mesos. Era com si sentís el seu alè damunt meu, com si un designi estrany me les hagués posat a la vora en aquells moments. Davant meu mateix, la família de la núvia tampoc no comprenia què passava, devien pensar que era una mare figa flor que es dolia per la pèrdua del seu fillet.
Les notes de la marxa nupcial van omplir la basílica i va entrar la núvia de bracet amb el seu pare. Anava preciosa, tota de blanc amb un vel que li tapava la cara. Com que no era gaire alta, més aviat semblava una nena de comunió. El somriure del seu rostre va desfer totes les meves sensacions anteriors i un esclat d'alegria m'envaí en veure el nuvi com baixava els esglaons per anar a trobar-la.
Després de les fotografies de rigor, va tornar a haver-hi problemes amb el pare, que volia marxar perquè tenia molta feina. Finalment vam col·locar-lo en el cotxe que ens portaria al banquet de bodes.
Ja arribats i tothom fent l'aperitiu, el pare va asseure's al jardí, sense voler prendre res, a mirar de lluny els convidats mentre anava repetint que quina poca vergonya que tenien.
El sopar va transcórrer entre plats, músiques i, finalment, el ball, mentre l'avi del nuvi anava dient pestes de tothom (això sí, amb veu baixa, només ho sabíem els íntims). La malaltia per a la qual no hi havia tractament anava progressant a grans passes.