Roses de sang

Salut kukisu!

Has estat amable en passar pel barri i portar-me cap aquí. Una història trista, tendra, serena. Gràcies a tu.

Ensopeguem!

Em pregunto com és que no t'havia llegit mai? i com és que portis tant de temps sense publicar a relats? M'ha agradat tant la teva història i la teva manera de narrar-la! Quina gran persona la que sap recordar allò que va tenir de bo el passat, passant pel damunt de les amargors inherents!

En rebre el teu comentari he passat a saber de tu a la teva pàgina i he tingut una grata sorpresa amb aquest relat tant emotiu i tendre. Veig també que no publiques des de fa temps, espero que t'engresquis a fer-ho.
Ha estat un plaer llegir-te. Quan pugui aniré llegint els altres.
Moltes gràcies pel teu comentari, m'ha agradat molt.
Que aquest 2010 faci la teva vida planera i plena d'amor.
Núria

... i els seus sentiments envers l'home amb qui ha compartit tans moments...
La realitat que descrius és dura, però tot i així, el relat té un regust molt dolç. Felicitats.

Fins aviat.

M'agrada molt aquest relat, que, si he entès, tracta d'una dona vídua que recorda moments feliços amb el seu ara difunt marit (potser no sempre feliços, pel que diu al relat, però això ja sol passar a les parelles...).

Té algun paralelisme amb l'enyorança que jo sento per la meva ex millor amiga, per la felicitat que tenia amb ella... però prefereixo no parlar més d'aquest darrer tema.

Fins el pròxim relat, kukisu. Salut!!

T'he trobat kukisu.

He llegit varis dels teus relats, i m'han agradat, et felicito.

Segurament que aquells rosers esporgats ja deuen haver donat moltes roses grogues ribetejades de sang.

...Un que espera més relats teus.

jos monts

Hola Guillermina,
Com estàs?, Espero que estiguis bé, fa bastans dies que no se res de tu.
Ja tins el llibre i estic contenta, em sembla que ha quedat bé.
M'agradaria que m'he enviessis una adreça per enviar-te'l per correu.
Aquest dies n'hi he enviat per aquest sistema i han arribat molt bé.

Una abraçada i espero les teves notícies

Maria Pilar

Un relat ben construït, que ens porta pas a pas i sense presses a conèixer tota la història que va narrant des del present fent espirals.
Seré, commovedor, tendre però no en excés, dur en el fons, dolç en la forma, m'ha agradat molt el seu gust i la seva textura.

L'estiu s'acaba, però abans d'acomiadar-lo, volia passar pel teu espai i deixar-te una abraçada: aquí la tens, doncs, plena d'afecte a vessar,
Unaquimera

Gràcies Guillermina, si que es veritat que feia dies que no sabia gran cosa de tu, m'ha fet molta il·lusió que anessis a fotografiar la farmàcia del carrer mes baix de Sant Pere i em dius que les fotos no han quedat massa bé, estic segura coneixent que tornaràs a fer-ho, jo ho rebré contenta.
Em preguntes com està el tema del llibre, crec que en 15 dies el tindré a punt per portal a l'impressor, s'ha enrederit molt, perquè el noi que m'ho prepara no te gaire temps i m'ho a anat fent a estones.
Estic molt contenta quan rebo els teus comentaris, i es que fa molt de temps que em comentes, casi des del principi de relats.
M'alegro que estiguis bé, ja saps que jo t'estimo.
Una abraçada Maria Pilar.

Hola Guillermina, fa molts dies que no se res de tu, suposo hi voldria que no fos que et passes alguna cosa, ja saps que t'aprecio molt, haviam siem dius alguna coseta, i així, em quedaré tranquila.
Una munt d'abraçades i petons.
Maria Pilar.

La vida ens imposa sovint situacions gens desitjades. Encarar-les amb dignitat i amb serenitat és quelcom que no sempre sabem fer. La protagonista d'aquesta història, sí. I tu, kusiku, ho has sabut contar, amb ofici, amb estil de bon/a escriptor/a. T'acabo de descobrir i el descobriment ha estat molt bo.

M'agrada molt com escrius. En aquest relat has captat la meva atenció fins al final, tot i que semblés predecible, gràcies a la seva senzillesa i verosimilitut.

Una abraçada.
Fredegard.

Hola Kukisu, gracies pel teu coment, de fet ja no escric massa per aquí, per no dir casi gens, de fet tampoc estic massa lliure encara que m'agradaria tenir el temps que tenia abans per escriure... de fet... és que no estic massa a prop de casa i la veritat ja cops que enyoro la nostra terra.
Avui, gracies a tu, e tingut una agradable sorpresa encara hi ha algú que llegeix alguna cosa... i t'ho agraeixo, et puc fer una recomanació?... llegeix, escriu i escolta a la gent...
Sigues constant en aquestes tres coses, i no defalleixes mai, sigueu constant, la literatura és un món que ens fem. Sis plau, no deixes que ningú té el destrueixi.
Una abraçada amic relataire. De on?
De la terra del llibre... Jerusatlhem.
PD. Un altre dia et contaré altres coses.

la tendressa d'aquest relat.
Que ve que ens expliques com una situació que regira tota una vida pot arribar a assimilar-se i convertir-se en quelcom quotidia.
Quan hi ha amor es perdonen moltes situacions i es guarden els records més bonics al fons del cor, com aquells ulls amb espurna de picardia...
Gràcies pel regal d'aquest relat tan intimista, dolç i tendre.
Petons!

...en aparença; quotidià en el tema; realista en el desenvolupament. Això és el que sembla a primera vista. Però és molt més que això: és tota una seqüència vital d'observacions, sentiments, dubtes, passions i fracassos.
I formalment, escrit amb un llenguatge pensat, dúctil, afortunat,... En fi, això és fer. de la vida, literatura. Enhorabona!
PS. Em sembla que és la primera vegada que llegeix alguna cosa teua. Continuaré fent-ho.
I gràcies pel teu comentari.

Trist i verdader, són males jugades de la vida, molt dures. Un relat amb molt de sentiment, molt ben fet i que et fa sentir exactament el que vols expressar.

Gràcies pels teus comentaris i perdona la meva poca manera de respondre a les teves amibilitats ja que estic molt ocupada últimament amb això del llibre, que em té totalment ocupada.

Un petó molt gran per la meva amiga.

el cor humà és cec i tal com tu dius, pot fer disbarats i trencar l'edifici d'amor fet instant a instant.

commou la teva història kukisu!

Escrius molt bé i captes l'atenció del lector. A mi no m'agraden els cementiris..., deu ser un defecte meu. Penso que els tinc dins del meu cor, vius, els que vaig estimar i estimaré sempre, vius dins meu.

Una abraçada!, gràcies pel comentari, kukisu, a reveure!

el cor humà és cec i tal com tu dius, pot fer disbarats i trencar l'edifici d'amor fet instant a instant.

commou la teva història kukisu!

Escrius molt bé i captes l'atenció del lector. A mi no m'agraden els cementiris..., deu ser un defecte meu. Penso que els tinc dins del meu cor, vius, els que vaig estimar i estimaré sempre, vius dins meu.

Una abraçada!, gràcies pel comentari, kukisu, a reveure!

quina dolçor, quina història més autèntica. M'encanta.

M'has recordat els meus pares: la meva mare anava al cementiri on hi havia enterrat el pare, i sovint hi anava, en efecte, amb els néts. I els néts s'ho passaven més bé al cementiri...! Sembla mentida.

Crec que la mort és part de la vida, i que convé ensenyar aquesta part de la vida als nens de seguida que sigui possible. Sense crear-los traumes, sense supersticions. Amb naturalitat.

M'he centrat en aquesta part de la teva història, tot i que només surti al final, perquè gairebé des del començament he pensat: ja sé com acaba. No ho sé, m'ha recordat aquell llarguíssim diàleg de Delibes, "Cinco horas con Mario", cosa que ja em va passar amb un altre relat de RC, fa temps, ja no recordo de qui era.