Records d'infància.

Un relat de: SANTANDREU3

Cementiris

A casa meva ploràvem, quan es moria algú, com a totes les cases.

El que no sé segur és que a totes les cases es plorés tant de temps.

Els nostres dols en el vestir s'allargaven quatre anys en el cas d'un pare o una mare o d'un avi o àvia, i dos anys en el cas de tiets i tietes. De cosins no ho sé, perquè no se'm en va morir cap en el temps de que parlo, que és el de la meva infància.

Aquesta mena de respecte la meva mare el va mantenir fins la seva mort. Recordo que als tres anys de la mort del pare i quan jo ja era granadet i a punt de casar-me, em va veure un dia amb una corbata de color i no m'ho va perdonar.

Vol dir, això, que els tres primers fills dels meus pares no vam vestir de coloraines fins ben grans, a casa tots anàvem de negre. No sé si la gent s'hi fixava, però devíem oferir una imatge una mica forta, quan sortíem a passejar després de la missa del diumenge.

Les tardes dels dies festius, si no plovia, anàvem al cementiri. El pare s'escapava i preferia anar al Lyon a jugar una mica al billar i, majorment, veure com hi jugaven els altres, que sortia més bé de preu.

Al cementiri fèiem un primer recorregut per resar un o més parenostres davant el nínxol del difunt. La llargada de l'oració marcava subtilment el grau de parentiu i l'afecte que el mort es mereixia.

Quan les oracions ja eren de segona divisió, com si diguéssim, la mare ens deixava anar a jugar. Jo era el més petit de tots tres i la meva germana Maria Carme, que era la segona, s'entretenia amb fulles i regalims d'aigües de les fonts. El meu germà gran , Francesc, era un inventor de jocs amb pedretes. El terra del cementiri era de grava i teníem munició de sobres i el meu germà imaginació per anar canviant el joc infinitament : la ratlleta, punteria, entrar les pedretes en un cèrcol dibuixat prèviament, punteria en paràbola, que volia dir fer passar la pedra per sobre d'un obstacle i caure encertadament, què sé jo.

El cas és que sempre guanyava ell. Era un guanyador nat i ho ha sigut tota la vida. (Potser algun dia explicaré la mena de jocs que s'inventava Per exemple, escriure més paraules en menys paper, el que portava a tothom a cercar el plomí més fi, el paper més sec i ben polit, la tinta més fluïda...)

De vegades veiem treballar els enterramorts, buidant nínxols i coses d'aquestes. Veure'ls posar ossos i calaveres en un carretó ens feia passar les ganes de jugar per un moment.

Després, quan ja s'havien acabat les visites obligades als nostres morts, la mare i la tieta Lola començaven un passeig lent recordant gents i coses del barri: "Mira, allà hi ha la Pepeta de can... Aquella de qui es deia..." i "aquí hi ha en Ramón de les anxoves, aquell que es va casar amb aquella noia del Clot. Més hi hauria guanyat si s'hagués quedat solter, pobra"

Quan tocava la campana avisant del tancament del recinte s'acabava el passeig i tornàvem cap a casa a resar el rosari.

Es diu que les costums marquen, però no sempre és així. A mi m'ha passat el contrari i per res del món voldria anar a parar, a un cementiri. Em sembla, sobre tot, una demora artificial de l'acció de la Naturalesa. Jo vull que la meva pols i les meves humitats s'incorporin el més aviat possible al món viu que la meva matèria tornarà a ser.

Sóc part de l'Univers i no vull que m'arraconin.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: