Quant demanen els fill!!

Breu, i concís.

Ens plasmes una escena que es pot veure gairebé a cada cantonada de les nostres ciutats, dels nostres pobles. El nen o la nena demanant un allò que els és negat per principi, moltes vegades sense arribar a plantejar-se què és allò.

I quan, de sobte, ens parem a escoltar, descobrim que l'allò sí que està a les nostres mans. Que el podem oferir, només que... sí: només que ens aturem una estoneta a gaudir de cada color de l'Arc de Sant Martí.

Un joc interessant, el que has creat amb aquest relat.

LLIBRE

Molt diveritit sobretot, incloent el final en trampa, com ja han dit.
Per cert, que passa aqui? tots ens deiem Sergi, Giser, Sergi3, Sergi, Sergi Yague, jo mateixa... Apa, i a veure si les mares són més originals amb els noms.

Els nens i nenes només demanen allò que és obligatori que els pares donin, AMOR.
Quan no li donem allò essencial, ho busquen en artilugis mecànics i mancats de personalitat.
Aquí us deixo un escó per a reflexionar.
Sergi

final amb trampa, no me l'esperava. m'ha agradat molt quan la mare li diu que el pare li respondrà perquè així "em deixes tranquil.la". i això de l'amor és cert. Hem de sortir a trballar i deixem els fills a càrrec de la guarderia o del cole i s'hi passen més hores que amb els pares. quin rotllo1
glòria