Prou de sentiments exaltats

Prou de sentiments exaltats


Reconec com n'és de necessària la complicitat,
Veig que gratificant és compartir,
admeto una enveja culpable quan llegeixo
aquells anhels exaltats
reflectits en exultants poemes.

Crec també que alleuja el dolor
el mostrar-ne els estralls
causats en la nostra ànima
i demanar al lector: suport i un xic d'amor platònic.

Però tot això ja em cansa.
Sabent, fins i tot, que: "no hi ha res de nou..."
i que tots hi hem passat per tots aquests estadis:
il·lusió, amor, exaltació, plenitud,
fracàs, fàstic, desengany... i torna a començar!

És per això que malgrat que reconec, veig, admeto i crec,
penso que ja n'hi ha prou de fer voltar la roda.
Que vull ser lliure, que vull pensar, raonar, compartir
només donant, sense envejar, cobejar ni demanar.
Freda i serenament.