Migdia a la platja

Un relat de: Carme Solina i Alapont

Migdia a la platja

Guaito la mar i sento com em crida:
Vine Carme, capbussat i plora a pler
les dues aigües salabroses formaran l'amalgama de la vida
miraculosa i potent.

Del cel estant, Venus,
oculta per la capa daurada del sol al seu zènit,
vetlla per mi, sento com m'estima,
com mare diligent que protegeix la filla.

La resta d'estels i de planetes
segueixen el seu curs immutable i pesant.
Com joguines posades al cel
perquè els cadells dels Déus juguin a les bitlles.

Mentre amb això em distrec,
pàl·lidament la lluna s'imposa a l'altre banda del cel.
I m'acarona, i em sento volguda també per ella
I m'encoratja a vèncer: " és per nosaltres també que lluites,
pel nostre dret a existir..."

Torno l'esguard a mar,
les seves petites ones arrissades,
m'ofereixen bressol, dolç i perpetu
al fons de la meva memòria
ressona : El Mar de Debussy...







Comentaris

  • Carme[Ofensiu]
    Melcior | 21-02-2006

    Si la mar et crida, Venus et vetlla, i la lluna
    t' acarona, vol dir que ets del tot imprescindible
    a la Terra. Moltes gracies.
    Endavant.

  • Plàcida[Ofensiu]
    Màndalf | 27-11-2005 | Valoració: 10

    mirada la mar a la nit, és un poema dolç i que tansmet serenitat. Encantat de conèixe't.

  • Alguna vegada escric ...[Ofensiu]
    rnbonet | 04-11-2005 | Valoració: 10

    ...en "renglons curts", que dic jo i també de tant en tant en llegeixo.
    Aquest poema teu, compsant la vida de les aigües, m'ha fet vibrar com una simfonia inacabada.