Cercador
No digueu res
Un relat de: Carme Solina i Alapont- Compartir:
No digueu res
Res té resposta.
Cap pregunta no troba el ressò adequat.
Solcs profunds oberts per les paraules en espais fragmentats.
Un gemec inicia un plor en un espai opac,
sense correspondència.
La llambregada d'uns ulls molt cansats
esqueixen un aire enrarit.
Mots innocents
com sagetes de foc, encenen interrogants que es perden
irremissiblement en la buidor.
Negacions
tenaces omplen les cambres de follia i de pors.
No hi ha enlloc on reposar;
cap espai, a recer de l'odi, on dipositar aquell bé incontaminat.
A cada cantonada, per on cerco,
hi trobo brutícia. Hi trobo mort.
Cap racó m'ha estat donat, fora de mi, en l'immens laberint,
on trobar aquell espai necessari;
l'àmbit extern és reduït i estrany.
L'ànima meva és un prat assolellat i verd,
on romandre per sempre en soledat i pau.
Comentaris
-
Havia oblidat...[Ofensiu]rnbonet | 19-10-2005 | Valoració: 10
... una qualificació sincera.
-
Per què...[Ofensiu]rnbonet | 19-10-2005
...la introspecció ens porta gairebé sempre al dolor, a la solitud... Llocs amags que ens atenyen, com bèsties udolants, al llarg del camí/vida?
Caldrà refer els ànims, donar-li un cop de peu -i de puny, si cal- a tanta trascendència... i enfilar el futur amb vents de primavera, suaus i juganers.
Salut i rebolica, xicota! Humor i amor! -
Sí que direm res.[Ofensiu]Jofre | 10-10-2005 | Valoració: 10
Carme,
Un poema cru, clar, profund i arrelat.
Però en escriure aquestes paraules esquinces aquest àmbit clos.
De fet ho dius tu mateixa:
L'ànima meva és un prat assolellat i verd,
on romandre per sempre en soledat i pau.
Per sempre?... no, n'estic segur.
Excel·lent poema. Sí. Sense retòriques de constricció. Lliure.
Petons!
Segueix escrivint, Carme.
: - )
Palau del Vidre, Catalunya.