El mandarí i el monjo

Hi havia una vegada, al racó més feréstec de la Manxúria, un vell mandarí famós per la seva avarícia. Havia tingut moltes concubines perquè la luxúria era també un atribut que el caracteritzava. El seu palau estava farcit de les més refinades ceràmiques, mobles lacats, catifes de seda i filigranes d'ivori i argent. Malgrat tot, era arribat a un punt d'un avorriment mortal.
Res no el distreia ni el feia feliç: baixar al soterrani a comptar el seu tresor en monedes ja no l'engrescava com abans; els balls de les concubines no l'excitaven ja feia temps; els banys amb aigua de roses i els massatges amb oli de sàndal ja no li deien res.
Un vespre, quan observava la posta del sol des d'un camp de cirerers que hi havia a la vall situada als peus del palau, va veure una ombra fosca que s'acostava. L'eunuc que sempre l'acompanyava desembeinà l'espasa i es situà al seu davant. El mandarí, quan veié que era un monjo inofensiu se li atansà: qui sou? Soc en Xa Ruc i vinc del monestir de Shan Gri La. Que podria aixoplugar-me al cobert de les eines per passar-hi la nit? Aneu-hi, bon home, us faré portar un carro de palla perquè us hi feu un bon jaç, a canvi farem petar la xerrada i vull que m'aconselleu sobre una qüestió que em fa voltar el cap.
Tan bon punt acomodat el monjo, el mandarí li feu canviar els parracs que duia per una túnica de seda i els servents el serviren sopar calent. El monjo no se'n sabia avenir de la generositat de l'ancià.-I bé, que em volíeu preguntar?
-És proverbial la saviesa dels monjos de Shan Gri La i l'ascetisme que practiqueu seguint la petja del nostre estimat Buda, a vos apel·lo perquè em tragueu del cul de sac on em trobo. Què puc fer per ser novament feliç? Us heu de desprendre de totes les riqueses -li contestà el monjo- deixar el palau i entrar en l'obediència del monestir. Un cop allà sereu guiat cap a la il·luminació, on trobareu la veritable felicitat, aneu-vos-en ara mateix! Jo us mantindré l'administració de les vostres propietats i vetllaré pels que hi són. Poseu-vos la meva roba i agafeu el meu bastó. El vell mandarí, amb els ulls plens de llàgrimes d'agraïment que li regalimaven galtes avall, agafà el camí cap aquell monestir que coneixia de feia tant de temps, quan anava personalment a que li paguessin les contribucions a que el seu càrrec li donava dret.

La vall dels cirerers era coberta de la rosor de la florida de maig, Xa Ruc jeia a la terrassa encoixinada d'una tribuna del palau. Teies d'encens i de cedre perfumaven l'estança. Un grup de concubines es delien a complaure'l: una li'n feia la manicura, una altra li fregava les cames amb essència de gessamí..."Gràcies Buda per haver-me portat a la darrera reencarnació: la de l'home feliç! I castigar al sàtrapa, mal home, escanyapobres i pervers mandarí que ara cria malves al canyet del monestir.