Probabilitats

- Llavors, és definitiu?

Jo mire de mostrar-me indolent per tal de no sanglotar. Faig algunes inspiracions profundes acarada a la finestra, d'esquenes a ell. Quan no vull pensar que quelcom és definitiu o impossible, em dic que hi ha una alta o baixa probabilitat que passe o que deixe de passar. Ara hi ha una probabilitat molt baixa que torne a contemplar la seua muntanya des d'aquesta finestra. Passa un cúmul arrodonit que em recorda una carabassa del rabaquet com les que ell planta al tros de darrere de la casa. A poc a poc, el núvol va allargassant-se i acaba semblant un cacauet de dos grans, dels del collaret .

No vull pensar en la magnitud de la pèrdua que em ve a sobre, i com més ho intente, més gran em ve la situació. La pregunta li ha eixit amb una veu gutural. És pena, ho sé. Però ara em cal endinsar-me en allò meu, seria una temeritat compadir-lo.

Just avui fa dotze anys que jo baixava del tren fremint d'impaciència. Ens havíem conegut per casualitat pels correus electrònics i els incipients xats des de les nostres respectives universitats. Era més gran del que imaginava, més atractiu també. Em va fer por i per dins vaig dir: "no". Però un cop a la platja tot va canviar. Va estar el petó i la manera d'abraçar-me. Me'l va fer de moment, obrint molt els llavis i posant la llengua ben a dins de la meua boca sorpresa. I em va abraçar amb el cos sencer fins que tota jo vaig esdevenir un sí. Quan ens acomiadàvem, em va tornar a abraçar al temps que amb les mans m'obria lleugerament les natges per sobre la roba. Vaig seure al tren de tornada xopa i extenuada com si en comptes de passejar haguéssem passat la vesprada fent l'amor.

Sempre hem evitat parlar de la seua esposa. Sé que mai l'abandonarà per mi. Quan rellegisc molts dels nostres correus, em semblen inacabables cartes d'amor on ens hem expressat amb total llibertat. Si certes qüestions no les hem abordades, senzillament és perquè no hem volgut.

Jo he madurat amb ell. Ell ha envellit amb mi. No l'he enyorat quan no hi era perquè sempre l'he tingut, o almenys he tingut la part d'ell que més necessitava: les paraules d'amor, la il·lusió de cada divendres, les escapades per Europa i, per damunt de tot, la intimitat. Però vull començar de nou, he de fer altres coses. El cas és que en endavant l'enyoraré de debò.

Ara que estic abandonant-lo mentre m'acomiade de la muntanya, m'adone que en dotze anys a penes hem parlat de política, ni de cinema, ni de música... A penes hem parlat de res alié al que fóra estrictament el nostre món propi.

Li dic adéu amb els ulls unflats per les llàgrimes i els pits engrandits per l'embaràs. Hi ha una alta probabilitat que tinga un fill seu i una baixa probabilitat que ell mai ho arribe a saber.