Primera llar

Vaig viure fins l'adolescència en una casa de cara al mar, on vaig tenir-hi totes aquelles vivències que sempre t'acompanyen. Records que acaricien, i adoloreixen l'absència.

Quan al vespre sentíem les claus que obrien la porta, les germanes corríem escales avall per llençar-nos en embranzida als seus braços, des de l'altre extrem del passadís, amb tota la confiança d'un infant cap al seu pare.

Pujàvem a acabar els deures i, quan menys ens ho esperàvem, entrava el nostre monstre particular. Un home amb una mirada que jugava a ser inquietant. Caminava cap a nosaltres com un autòmat. L'esquivàvem enriolades. Sabíem que era un personatge amb bonhomia, però cridàvem esvalotades. Al final del joc, quan aquell monstre es transformava en el nostre pare de veritat, esbufegàvem alleugerides. Durant una estona ens havíem cregut que potser mai més el veuríem en el seu aspecte original.

Els dies de festa saltàvem al matalàs dels pares per despertar-los. Hi botàvem esquivant els seus cossos fins que ens feien cas. Era al cap de molta estona, perquè ells continuaven fent la seva, i nosaltres la nostra. Però tots junts al mateix llit. Lliures.

Abans de dinar, m'asseia rere el diari del pare. Ell, simulava airejar els problemes de la feina i, per a mi, era l'excusa per estar amb ell mentre em responia impertinències tendres.

Al cap dels anys, vaig voler tornar a viure en aquell lloc, però res no era igual. No vaig sentir la mateixa olor a mar. Com de petita, vaig arraulir-me mirant l'horitzó. Tampoc no hi vaig trobar els mateixos pensaments.

Vaig enterrar la casa sota la sorra, sota els castells d'arena que, a hores d'ara, les ones s'han endut.

Deixaré de recordar, perquè els ulls se'm neguen i, tal vegada, la memòria entelada perverteix l'absència.