Pluja de records

al record, aquesta bicicleta ens fa caure al damunt el nostre passat. Com una pluja.
Una preciositat d'escrit.

Increíble! Màgic! Com tu bufona! Quin escrit...
L'enhorabona nina!!
Mil petons i una infinitud de somriures per a tu!
Sempre et recordo.
T'estimo!

M'has fet cas, no? I veus, quina meravella! Molt bé, molt rebé! Ara s'entent tot molt millor, està més unificat, té un bon ritme...
M'agraden el dos últims versos, a part del ver que ja m'agradava abans. I les mans de melangia....
Però, com sempre vaig a intentar trobar-hi alguna pega, d'acord? És que m'agrada rebuscar....
Saps qué.... No n'hi trobo. A part de que dius dues vegades memòria, que és una pega molt molt menor. Ah, si, i una altre: perqué trenques els versos tal com ho fas? No se, jo al llegir-los els trenco d'una altre manera. Bah, manies meves.
Au, segueix deleitant-nos!

Bruixot

Precioses imatges que tornen la memòria als records de la infantesa. Quan giravoltaven les rodes de la bicicleta sense pensar en arribar en un lloc concret, quan el vent en contra no era cap problema.
Ara només queden els records d'aquelles pedalades plenes d'energia i somnis, que encara semblen tenir vida.
L'arbre de la memòria ens permet gaudir d'aquestes sensacions. Els ulls closos, el cor obert, l'esclat d'un somriure...

Una abraçada!

Simbolisme genial del S.XXI!!!
Aquesta poesia és més magnífica que els 7 magnífics! Serien els 1.001 magnífics.
Tota una descripció del decadentisme que ens envolta i portem dins en aquesta esfera il.limitada.
És la millor poesia que he llegit fins ara a relats en català.