Petjades

A l'edat de 75 anys, la seva vida arribava al seu fi, i sota ulls cansats s'observava melancòlic. La vitalitat del seu nét de 5 anys, que sobre les seves cames jeia, observant-lo amb simpatia.
Aquell nen havia estat la il·lusió de viure dels seus últims anys. Aquella lluentor que desprenia, aquells raigs d'alegria que els seus petits ulls dibuixaven en l'aire. El somriure que feia aparèixer en els seus llavis sols amb un dolç petó.

El vell recordà temps passats: joventut, infantesa, adolescència, primers amors, desil·lusions i lentament recorria el camí dels seus dies.
Acariciant els suaus cabells d'aquella impressionant criatura, s'adonà d'aquella senyal que el temps havia marcat en el seu rostre: sota els dits, aquella cicatriu que en la seva joventut deixà el rastre del primer amor. Es deixà transportar anys enrere, ajagut damunt aquell banc fred de pedra, mentre esperava l'arribada de la primera joveneta que el cor havia aconseguit robar-li. Els seus passos ferms; acostant-se fins a la seva mirada, en aquells temps encara juvenil, mentre deixava entreveure aquell somriure maliciós que el posseïa. Bojament van trobar-se, entre petons i abraçades, sota un aire fred que els cobria. Aquells petons apassionats, aquelles mossegades sensibles; la gran passió dels seus amors. Les dents de la noia van gravar-se sota els dits de la mà dreta; mentre l'estrenyiment de la pell rere aquella petita mossegada juganera, s'esmunyia sota el rostre, deixant la petjada d'aquell primer amor.

Recorregué el seu cos amb un dit poblat ja d'arrugues, sota l'atenta mirada de l'infant. Passejà suaument l'índex resseguint la pell del seu canell i ascendint pel braç. L'ombro dret estava marcat per aquella taca que no havia desaparegut després de la baralla entre marrecs. En aquella època, jugar al carrer era un fet constant, i sense la vigilància d'uns ulls paterns, els vailets jugaven a ser forts per demostrar el seu lloc entre el grup. Sense recordar el tema de la petita discussió, imaginà en Pep aguantant amb força aquell pal, mentre ell formava cercles al seu voltant. La resta d'amics paralitzats, sense saber com actuar. Un dels cops va anar al seu ombro, i fent una petita ferida, marcà en ell una crosta que mai l'abandonaria.

Els ulls del petit perseguien el moviment d'aquells dits que buscaven records d'entre una pell de memòries.

La cicatriu de l'ull esquerre encara era visible d'entre les arrugues de la parpella. Tossut com era, va passar-se setmanes damunt aquella bicicleta que ja havia perdut les rodetes del darrera,; pujant una i altra vegada, avançant lentament, a sotragades. Caiguda rere caiguda. Intent rere intent. Sempre amb el somriure del seu pare que l'animava. Un cop aconseguí mantenir-se llarga estona sobre la bici, decidí baixar per aquell camí de pedres. L'emoció de la velocitat el feu agafar empenta, i quan ja era quasi al final, el bot d'aquella pedra va fer-li perdre el control i caient al terra es ferí sobre l'ull deixant la petjada d'aquell juguet que tants anys va formar part dels seus dies.

El petit observava i escoltava amb atenció les memòries del seu avi. Somreia i es sorprenia rere ulls entremaliats que mostraven aquella innocència dels infants.

L'home agafà el palmell del seu nét, i recolzant el seu petit dit sobre la pell, el feu descendir pel braç esquerre. Els ulls del petit quedaren oberts de perplexitat mentre resseguia aquella pell que mostrava tants anys d'experiències viscudes. S'aturà en el colze, on una gran taca fosca el cobria. La mili havia estat dura. A les quadres, durant les hores més relaxades; netejant els cavalls, encara amb destresa de principiant, aquell animal havia clavat la seva pota en aquell colze, mentre ell la sostenia. El cop havia estat dolorós, i la seva petjada mai desaparegué. No era el millor dels records, però era una de les altres petjades de la seva vida que en forma de cicatrius guardaven petits records de les seves vivències.

El trajecte continuà per les cames, aturant-se en aquell genoll pintat de cicatrius. Rascades, caigudes, cops i altres successos que havien anat deixant rastre. El de més a la dreta, commemorava aquell estiu a la muntanya, quan els dies passaven endinsats en boscos trobant diversió en cada racó d'una escorça.

Seguiren baixant per la cama, guiant aquella xica mà pels seus records.
El turmell va ser la última parada. Aquell turmell que recordava el seu primer cop a la platja. La primera vegada que la seva pell tastava l'aigua salada del mar. El moviment juganer d'aquelles onades, la fragilitat d'aquella sorra que s'enfonsava sota els seus peus... Caminava feliçment per les roques, mentre sentia l'aigua cobrint-li les cames. Una fiblada va pujar-li pel cos després de sentir aquella punxada. Els plors van esborrar els seus crits d'alegria, i els seus pares van treure'l de l'aigua. La punxada d'un eriçó havia deixat les seves defenses endinsades en la pell d'aquell jove. Van poder-ne treure una, però les altres tres van quedar marcades sota una pell que mostrava les petjades d'un llarg camí.

Petjades. Cicatrius. Senyals. Marques que els seus passos havien anat deixant al llarg dels anys en el seu rostre.

Els ulls del petit havien deixat de viatjar a través del passat del seu avi. Ara buscaven curiosos entre la seva fina pell. Cercaven també senyals, marques; però la seva pell encara restava intacta, i el temps no havia deixat senyals fins ara.

El vell, content, li agafà la mà i acostant-se-la als llavis, li humitejà dolçament els menuts dits amb un tendre petó. Se l'acostà al pit, damunt el cor, i després de que el petit sentís els batecs del seu ja cansat i vell cor, l'aixecà i l'apropà fins aquell jove cor que encara tenia molts anys de vida per davant. Sostingué durant uns instant la mà damunt la seva, i en retirar-la, el menut mantingué el palmell damunt el seu pit. Sota els impulsos del seu cor. Aixecà la mirada i es trobà amb els ulls alegres del seu avi que li mostraren que en el seu cor sempre hi tindria les petjades de les persones que l'estimaven i a les quals ell s'estimava. Li digué que ell sempre estaria en el seu cor i que aquella senyal mai deixaria desaparèixer el seu rastre, sempre seria la seva petjada.

Una petjada, que de mica en mica, rere altres senyals, aniria omplint el seu camí dels seus rastres i d'entre les seves memòries romandrien sempre aquells records.