Pètals -6-

Devia ser de matinada quan vaig notar les passes de l'Esther al meu darrera. Vaig girar-me sobtat. Ella no deixava de mirar el meu ordinador. Li vaig preguntar si no es trobava bé, si volia res, potser aigua. Jo sabia que aquells fotuts medicaments li ressecaven la gola. Només em va dir que no podia dormir. Vaig tancar l'ordinador i vaig portar-la de la mà fins la nostra habitació i em va seguir dòcil, tranquil·la en aparença. Ens vam ficar al llit.
L'endemà vaig anar a fer la compra de bon matí, mentre l'Esther encara dormia. En el mateix mercat vaig comprar-me un altre ram de flors grogues per substituir el que ja se m'havia marcit, la Sònia continuava creixent i ara no la podia perdre. Vaig comprar un altre ram de flors de pètals petits i de coloraines per a l'Esther, la veia tan i tan fluixa que em feia sentir més tendre, fins i tot vaig témer que la dolçor apegalosa dels nadals no m'hagués ensucrat l'humor.
De retorn a casa vaig tornar a veure la Sònia. Parlava amb un noi al peu d'un autocar ple a vessar de turistes que miraven amb complaença la parella. Jo també vaig descobrir llavors aquells flocs vermellosos dels seus cabells i vaig recrear la mirada en la gestualitat de la Sònia i en aquella mà que tocava la galta del noi i en l'altra mà que l'agafava del colze com ningú més que ella sabia fer. Vaig aturar-me en el moment que s'abraçaven. L'excusa era travessar el carrer quan canviés el color del semàfor, però el color va canviar repetidament i jo vaig fer-ne cas omís perquè només ella m'interessava i aquella escena al peu de l'autocar. Finalment vaig travessar lentament el carrer, i mentre les ratlles del pas zebra donaven el ritme perdut a les meves passes, vaig sentir el que em va semblar un munt d'aplaudiments com si algú hagués assistit a una representació teatral en el mateix carrer. Ni tan sols vaig girar-me. Vaig preferir quedar-me amb aquell so que repicava com fan les gotes d'aigua de pluja en les meves nits de silenci.
Quan vaig arribar a casa, ella era al menjador, asseguda al sofà, encara duia el pijama. Li vaig donar les seves flors acompanyades d'un petó que vaig intentar que fos tendre i li vaig desitjar bon dia. Ella, amb la mirada fixa en el ram de flors grogues, em va preguntar inquisitivament que qui era ella. Davant el meu silenci i el meu gest de forçada innocència, em va tornar a repetir amb una veu aspra:
-Per qui són aquestes flors grogues?
Li vaig dir que havia tornat a escriure i que ja li ensenyaria quan ho tingués més avançat i ella em va tornar a repetir que qui era, que li digués immediatament. L'ofec va envair-me igual que quan li va començar la malaltia ara feia dos anys. Li vaig dir que es tranquil·litzés, que esmorzaríem i que, si volia, després li deixaria llegir una mica i veuria com potser li agradaria fins i tot. Suposo que en el fons jo volia que tot fos com al començament, quan ella em llegia i mai no en tenia prou i la seva crítica era punyent, però mai ofensiva. Li vaig dir que jo em sentia bé, millor que mai, que treballava de gust i que mira, potser fins i tot tornaria a veure aquell amic meu editor i que, si el convencia, igual em feia un cop de mà; li deia per dir perquè aquell amic meu havia deixat l'editorial feia temps. De mica en mica em vaig veure sorprès per la seva espiral de sempre. Em va tornar a recordar que jo tenia la culpa de tot, de tot: de la seva malaltia, de que l'haguessin fet fora de la feina, de que estigués tancada en aquell cau de mala mort. Em va dir que jo només desitjava la seva mort, i que era un miserable que me n'anava amb qualsevol dona. I potser en això tenia raó, potser sí, havia volgut tastar altres dones, era cert i no me n'amagava, de fet no podia amagar-me'n perquè ni tan sols sabia com fer-ho, amb ella era impossible. Però no em calia aquella aspror, no aquell dia en què jo havia reconegut els gestos de la Sònia al carrer i els seus flocs vermellosos.
Li vaig tornar a dir que si haguéssim tallat quan jo li havia proposat no hauríem arribat a aquella situació i que potser ella no s'hauria posat malalta. Això, però, jo no m'ho creia, estava convençut que la seva malaltia sempre l'havia dut a sobre, latent com un virus que en un moment donat es desperta i comença a fer feina endarrerida. No hauria d'haver continuat amb aquella discussió. Finalment, però, vaig intentar tranquil·litzar-la dient-li que em perdonés, que ho fes, que segur que era capaç de fer-ho. Jo no sé ni de què li demanava perdó. Només em va faltar arrossegar-me una mica pel terra de casa meva i llepar les rajoles de ceràmica color cafè amb llet a canvi d'un lleu somriure seu, d'un perdó impossible.
Li vaig dir que jo l'ajudaria. Potser era aquesta la manera de sentir-me menys mesquí del que ja em sentia. Però vaig dir-li, convençut, que quan sortís de l'hospital jo l'ajudaria a trobar un pis, a tirar endavant i a trobar feina novament. Potser l'Ajuntament em facilitaria els contactes i podria col·locar-se de nou. Quan li va començar la malaltia la van fer fora de la casa d'assegurances on treballava, quina mala llet van tenir. Recordo que fins i tot vaig anar a barallar-me amb el seu cap i li vaig esbombar a la cara que era un miserable negrer i que això no es feia amb una persona malalta. No sé pas com va assabentar-se, però l'Esther mai no m'ho va agrair, al contrari, m'ho va tirar en cara dient que jo m'havia ficat en els seus assumptes i que jo no entenia res de res. Jo mai no havia fet res ben fet, mai. Però el més perillós era que m'ho començava a creure.
Li vaig acabar dient que jo necessitava treballar, però no només la feina que feia cada dia en el despatx de l'Ajuntament i que, de fet, em donava per viure. No, allò no era el que a mi m'apassionava, allò que a mi m'omplia era escriure i ella ho havia d'entendre, no m'ho podia impedir de nou, un altre cop, no, un altre cop no volia que se'm repetissin les escenes que havíem tingut amb l'Elena, la protagonista de la meva darrera novel·la inacabada. No, un altre cop jo no ho hauria pogut suportar.
De cop, després d'una llarga discussió que va durar un temps indefinit, mig matí potser, ella em va semblar que ho entenia, o que potser s'hi conformava, però només m'ho va semblar. L'Esther no estava en condicions d'entendre res.
Em va dir que s'estirava a descansar una estona. Jo li vaig dir que li faria companyia -havia perdut les ganes d'esmorzar-, i que també em venia de gust estirar-me una estona. Em sentia esgotat i només pretenia calmar-la perquè calmar-la era protegir-me, i protegir la Sònia també.
Quan érem al llit me la vaig mirar amb tanta por, amb tant desconsol... No vaig gosar ni tocar-la. Jo ja no podia més.
Va ser a mitjanit, mentre jo treballava a l'estudi, quan les passes de l'Esther em van assetjar l'esquena de nou. Vaig dir-li si no tenia son, si volia alguna cosa, paraules agradables perquè volia oblidar allò que ens havia passat al matí, o potser volia que ella ho oblidés. No volia tornar-la a veure exasperada per res i menys a aquelles hores de la nit en les quals jo encara em sentia més indefens. Em va dir que li parlés de la Sònia, que li ho expliqués tot, d'ella. Vaig pensar que potser seria l'única manera de calmar-la, o potser jo només em volia deixar dur per aquella il·lusió.
No ho hauria d'haver fet mai.