"Perquè vull"

Un relat de: tapisser
En un país d'aquests d'economies emergents post crisi mundial, de grans negocis, on es parla de milions amunt i avall com si xerréssim de granets de sorra, en el que es lliguen els gossos amb un collar fet d'una barreja d'or pur i llonganisses de Vic (una baula de cada), una nació on tothom troba la seva oportunitat i tot va de meravella, vivia, al carrer, amb l'orgull d'un indigent nouvingut, l'Anselm Lluís.

Operari de torn d'una fàbrica petita o un taller gran durant gairebé quaranta anys, rumiava de manera quotidiana amb la sort que havia tingut en treballar de manera ininterrompuda tant de temps, en potser l'únic que havia fet de gust o havia conegut a la vida: treballar de torner.
Un dia, deu minuts abans de l'entrepà de l'esmorzar, en Martínez del despatx va dir que el Senyor Pellicer volia parlar amb la plantilla. Se'ns va posar un culet per al diàmetre del qual no passava ni un fideu de cabell d'Àngel.
Que el senyor Pellicer es fes visible per a la mà d'obra del taller volia dir:
A: _ que volia parlar d'una cosa molt seria.
B: _ que el món s'acabava.
Descartada aquesta segona preferència, ja que vàrem enviar l'Andreuet (l'aprenent), a buscar els cafès a la taverna, amb la missió d'escrutar les converses dels clients, vam témer que es tractés de la primera opció.

El senyor Ramon Pellicer era la tercera generació d'una família dedicada, en cor, ànima i butxaca, al negoci metal·lúrgic, essent un fabricant reconegut arreu del món per l'especialització com a constructor de maquinària per al sector tèxtil.
La pulcritud en la fabricació li venia donada per l'experiència de les mans dels seus operaris, els quals aportaven una mica d'ells mateixos en cada màquina que sortia de l'empresa.
Ara, tot i que la crisi mundial, encara que acabada (deien), havia fet molt de mal a la gent que, igual que ells, posaven una part d'artesania a cada un dels seus fabricats, l'empresa es veia obligat a fer un E.R.E., comprar la maquinària feta en altres països i colar-la com un fabricat seu.
Per tot això, sobraven treballadors. Gairebé tots. Només restarien com a plantilla, en Martínez del despatx, en Buscalleda (oficial de segona de vint-i-cinc anys) i ell mateix com a director de la firma. La resta podien donar-se per despatxats. Els hi donarien, com a indemnització, els dies per any treballat que la llei cregués just i, per descomptat, l'atur que el S.O.C. en cada cas trobés escaient.
Ahhhhhhh la democràcia! No deixa res a l'atzar.

Però d'això ja en feia molt de temps, encara que li agradés acariciar el record d'un temps més dolç.
Ja no quedava atur, s'estaven acabant els diners que va rebre com acomiadament, i en Anselm Lluís mai havia volgut fer un "raconet per quan fos gran", ja que de cap manera li hagués passat pel cap que aquella situació per la qual estava passant, el vingués a alliçonar concretament a ell.
Sempre sentin-se sospitós d'amagar alguna cosa, al director del Banc, al propietari de la casa on vivia de llogater, al de la botiga on anava a comprar les quatre coses que afegides a les que rebia del banc d'aliments li servien per escalfar un estómac cada cop menys agraït amb ningú, inclosa l'assistent social, la qual el feia anar amunt i avall embolicat en un munt de papers on posava que tenia prop de seixanta anys, no tenia feina i era pobre, cosa que li ocupava moltes hores. Ser pobre és una feina a jornada completa.
Ell havia estat una persona "normal", sense cap luxe aparent però també sense cap destret. De tant en tant es feia un regal, en forma de sopar íntim (amb si mateix), una nit d'hotel amb una senyora d'aquelles que de seguida et diuen de tu i de tant en tant s'obsequiava amb algun viatge una mica exòtic. La resta del temps, treballar i viure.
Ara, estava a un rebut de què el fessin fora d'aquella casa que havia conegut sempre. La de la galeria dels jocs d'infantesa, la de la mort dels seus pares, la del lloguer accessible per a un sol sou.
Tenia por.
En vèncer aquest últim rebut, va rebre una carta del propietari dient que el seu deute i els assumptes que l'envoltaven, ja havien estat tramesos al jutjat i, que la propera conversa la tindria directament amb els senyors de les togues, que s'havia acabat el temps de voler tocar-li el cor i abusar del seu "bonisme", i que era una vergonya que després de confiar en ell com a llogater durant tants anys, li sortís amb un estirabot com aquell. Què no tenia perdó de Déu. I altres arguments que ja no va poder escoltar.
Es veia petitíssim davant d'un dit acusador molt gran que apuntava en direcció al carrer. La justícia que hauria d'apaivagar el dolor tan gran d'aquest moment, l'empentava, amb forma de llei, cap al carrer, un carrer on a l'interior de bosses de plàstic va haver d'aprendre a guardar els records de tota una vida i, com qui fa l'equipatge per marxar amb la por de no deixar-se res, encabir-hi: les fotografies dels éssers estimats, bitllets d'uns trens antics que avui ja no existeixen o que duen a altres llocs on ara no succeeix res del que antany va ocórrer i alguna esquela d'aquelles que marquen.
Records d'una abundor viscuda i ara amagada al cul d'un tetrabric de vi del més econòmic, aquest vi que ajuda a dormir i enterboleix la veritat.
En el menjador social de la parròquia: "Santa Àgata del budell vuit" molt conegut per a la seva clientela d'indigents vinguts a menys des del món de l'Autònom o antics emprenedors (com preferiu recordar-los), en Anselm Lluís després de menjar, es tacava expressament amb l'oli de les setrilleres, perquè tothom associés la medalla a un àpat abundós...
Algun dia, fred i plujós.....

"Que coi!!!
Sóc jo qui està descrivint la vida de l'Anselm Lluís i no vull que acabi així.!!!
Que trist!!!
Canviaré el final:

En veure que venien mal dades, es va deixar barba, va canviar la seva imatge i va llogar, en el barri de Sant Antoni, prop d'un mercat d'esperada inauguració, un local el qual, en el súmmum de la seva visió de negoci, volia destinar a fer un bar de tapes.
Li va anar molt bé; No va tenir problemes amb els permisos ni en les obres, li varen tornar una gran quantitat de diners del pressupost que li havien fet anteriorment doncs en rebentar parets, no varen tenir cap sorpresa.
Només amb els cèntims de la indemnització (encara li'n van quedar moltíssims) va poder fer front a les factures de l'habilitació del bar i va caure a la temptació de comprar el pis on fins ara havia viscut com a llogater, de la mateixa manera que abans havien viscut els seus pares i abans els pares dels pares.
No va tenir temps de veure els planells de l'obra, que ja havien acabat la reforma del local.
Va estar inaugurar i atendre aquella riuada de clients que, a centenes, omplien el local que va voler anomenar "La Maquinària Ramonera" com a homenatge d'aquell prohom que tant de temps li havia donat feina. Va haver de llogar molt de personal, i gràcies als consells del gestor, podia compaginar la titularitat del bar amb el cobrament de l'atur, el qual, en ser un emprenedor d'edat avançada (cinquanta-nou anys) havien allargat fins a l'edat de la seva jubilació.
Ah!!!, també li va tocar la Loteria Nacional sis o set vegades.

Va ser feliç i, va menjar tantes i tantes perdius que de les plomes es va fer un farcit nòrdic per a dormir calentet.

No sé si ara m'he passat.

Comentaris

  • De vegades...[Ofensiu]
    Montseblanc | 19-04-2017

    ...qui escriu, és com un Déu que fa i desfà, ningú ens ha de dir com han d’anar les coses en un relat, podem fer el que vulguem... Però la majoria de les vegades són els mateixos protagonistes els que cobren vida pròpia i viuen la seva vida, la que és... En el teu cas veig que tu has tingut més força que l’Anselm Lluís, però jo no m’ho he cregut, el meu cervell s’ha quedat enganxat al dia fred i plujós...

  • Així és!![Ofensiu]
    aleshores | 19-04-2017

    ...perqué ens deixem, ....ens deixem principalment entabanar,..no podem reflexionar i intercanviar opinions, ens ho donen ja reflexionat tot,...fins a, punt de creure en, en, en...els maratons de TV3 com a solució dels problemes,...

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 19-04-2017 | Valoració: 10

    No t' has passat anys el contrari, molt bé

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: