Pep (Monòlegs i diàlegs en clau de lluna I)

Un relat de: Gabriel Boloix Torres

(Fosc. Se sent el soroll d'un tren que passa molt ràpid. Som en una estació. Apareix en Pep correns. Llum)
Oh, no! Se m'ha tornat a escapar. En aquesta maleïda estació els trens es deixen caure un sol cop al dia. (se sent el soroll d'un himne militar) Ho sentiu? Avui Sa Majestat vindrà a inagurar aquesta estació modèlica, al límit de la gran frontera del seu gran Estat. Estat! Frontera! Rei! Mandataris! Inaguracions! Cimeres! Un punt estratègic!
Pep! Pep! Reacciona! Aquest maleït vocabulari encara el portes gravat al cervell…
Tothom en parla…fins i tot els diaris en van plens. (veu uns diaris al terra. S'ajup i n'agafa un. Llegeix) "Sa Majestat el Rei Patrocini inagurarà la nova estació del tren d'alta velocitat'. I pensar que fa quatre dies que no teníem ni per donar menjar als gossos…(Segueix llegint) ‘L'acte coincideix amb l'aniversari de la mort de la Reina'
Pobre home! Ja no s'aguanta els pets…La Reina morta! La Reina morta! Qui ho va dir això? Ah, sí! Ara ho recordo…Era en aquell coi de plaça, la plaça del mercat on tots els presents feien veure que eren bons ciutadans però tothom era enemic de tothom.
Sí, ara ho recordo! (Puja a sobre d'un banc i començar a llençar a diaris tot cridant)
‘Última notícies! Últimes notícies: sa majestat la Reina Judith ha mort!'
Sí, ara ho recordo! Quan de temps…jo era aquell jove que repartia ‘l'Informador' de Mercadal…
(Apareix una noia i s'asseu al banc. Es mira el rellotge.)
No, no cal que miri el rellotge. Ja deu fer estona que ha passat. Porto dos dies en aquest maleït poble i encara no he aconseguit atrapar-lo.
(Silenci)
D'on ve vostè?
(Silenci)
Jo vinc del sud. Sí, sí, del sud…d'allà on fa uns quants anys van haver-hi tants merders.
(Se la mira)
Em recorda a algú…Oh, sí! La Michelle! Era tan jove i tan idealista i tan bonica!
Vostè no s'ha enamorat mai?
(La noia se'l mira dient que coi diu aquest home i somriu)


Ja veig que sí. Aquest somriure deu voler dir que sí. Sap una cosa? El primer petó que em va donar la Michelle fou també en un banc d'un parc públic. Jo em vaig sorpendre i li vaig dir: ‘però es pot saber que fas? Si et veu el teu oncle et renyarà!' I ella em va respondre: ‘i el teu no? Va, vinga, va, no dissimulis! Sé que estàs penjat per mi, oi?'
Sí, ho estava. Era tan descarada. Envejava la seva seguretat. No tenia por de res ni dels homes de gris. El seu oncle era un home de gris. Resumint: era el general. I el meu oncle també era un home de gris: era el coronel. (Mira el cel i exclama) Què trist haver viscut sense pares! Què trist haver viscut sota l'autoritat de l'home gris.
Una cosa ens unia. Ella tampoc en tenia, vull dir, de pares. El seu oncle abans de ser general va ser un gran coronel. Un coronel fidel al règim. El meu oncle també va intentar ser fidel. Ell era capità. I gràcies a aquesta fidelitat foren més endavant general i coronels respectivament. Temuts i respectats per la gent.
El meu oncle, aquell dia del banc, quan vaig arribar a casa em va escridassar. Em mirava amb odi dient: ‘Si fossis un dels meus reclutes et castigaria i t'obligaria a fer deu flexions. A veure…què carai haig de fer amb tu? Des que es varen morir els teus pares, t'he tractat com si fossis el meu fill i m'ho pagues així, embolicant-te amb la neboda del meu cap.' I jo, ingenuament vaig contestar…'però si només som amics' I ell, furiós, cridava…'no em vinguis amb romanços! Tothom us ha vist junts!'
(Es mira la noia) Sap que volia? (la noia fa no amb el cap mentre mira el rellotge)Volia que fos com ell…I sí, evidentment, ho va aconseguir…
(Torna ajupir-se. Agafa un diari qualsevol. Llegeix una notícia) "Avui, al nostre país veí, seran executats els manifestants que varen protestar i crear aldarulls davant la casa del primer ministre"
Primer ministre? Quina forma tan fina per no posar dèspota dels collons! Perdoni senyoreta…em molesta que a uns quants quilòmetres d'aquesta frontera els nostres veïns es barallin i nosaltres ens mantenim pacíficament al marge. No fos cas que causesim un conflicte internacional per declarar coses que no es poden dir…
No, no, no em miri així! A casa nostre fa quatre dies que també n'hi havia uns quants de dèspotes. Bé, potser encara n'hi ha, però més camuflats…El que ara recordo és com el seu oncle, el general, el meu oncle, el coronel i un fill de puta de primera categoria, vull dir el tinent de torn que només desitjava pujar esglaons, es reunien periòdicament per organitzar plans de seguretat…Es creien uns grans estrategues!
El general sempre deia: ‘ aquesta reunió es per comentar les últimes irregularitats que s'han comès' Ell era un fidel seguidor de l'ordre i de la llei…el meu oncle i el tal tinent no ho eren tant.
Veu aquests diaris? Jo en vaig repartir, de diaris. En aquella plaça on jo repartia premsa hi havia una fauna molt variada…Hi havia un mercader idealista, en Lluís, que escalfava el cap de la clientela amb idees que les clientes beates creien que eren idees del dimoni. Hi havia un altre mercader que era un devot del règim. Es deia René. I tot el dia s'estaven barallant amb la seva dona que també combregava amb les idees del mercader idealista. Hi havia unes venedores indiferents a tot això. I també hi havia un vell boig que tothom anomenava el Profeta. El tal profeta només parlava d'històries de llibertats i de gent que canviaria el món. (Se la mira detingudament) Ara que me la miro em recorda cada cop més a la meva Michelle. Era tan dolça i tan intrèpida. Vostè ho és?
(La noia no sap que dir, torna a mirar-se el rellotge, i somriu) Ahhh! Això vol dir que sí.
Jo també volia ser un jove intrèpid. I m'escoltava les idees del profeta. Però un dia va aparèixer el tinent. (S'aixeca i fa veure que té una pistola) S'apropà al pobre vell per l'esquena… (la noia se'l comença a mirar desconfiada i ell se li apropa per l'esquena i crida) Pam! (la noia deixa anar un crit, s'espanta i s'aixeca del banc) Abans del tret va pronunciar uns mots solemnes:'s'ha acabat la profecia.'
Perdoni, senyoreta, no la volia espantar…si us plau, segui. Li demano per favor que segui. (La noia torna a seure's. Un llarg silenci)
Aquella era la manera d'actuar d'aquest nostre país tan civilitzat.
(Un altre silenci més curt. Es queda assegut amb la mirada perduda) Sí, ara ho recordo…Com ho he pogut oblidar? En aquella maleïda plaça on repartia diaris,
en aquella plaça del mercader idealista, de les venedores indiferents i de l'altre mercader que no ho era tant, d'idealista…en aquella plaça carregada de tolerància, de bon humor i on tothom opinava i conspirava…en aquella plaça tot tipus de discursos eren permesos, en aquella plaça se sentiren de nou trets. Qui ho sap…potser alguna persona no suportava aquella plàcida convivència del mercat i va decidir avisar als homes de gris, vull dir al meu oncle, al seu oncle i evidentment al temut tinent. Deixaren que vingués amb els seus cadells rabiosos. Va entrar a la plaça tant cregut com sempre i va disparar amb la seva metralleta a l'aire…(fa veure que dispara) pa,pa,pa,paaaa! I digué:'Aquí no marxa ningú! S'han acabat els visques i els discursets!'


El tinent i els seus gossets rabiosos s'endugueren a les pobres venedores, al mercader idealista, al mafiós de torn i s'enduguren a en Sergei, un estranger que havia vingut per crear un front alternatiu als cacics de torn. I s'endugueren la meva intrèpida Michelle i l'amant del seu oncle. Sí, efectivament, el general tenia una amant coneguda com a Cristina. Deien que venia de molt lluny per obrir les nostres ments adormides. Deien que era una dona progressista que volia reclutar totes les dones del poble per lluitar per les desigualtats. El més agosarat deia que era una espia que venia de les Terres Continenals i que havia seduït el general de mala manera. El més ingenu creia de bon grat que era una bona dona que venia en missió humanitària per ajudar tota la tropa d'indigents que malvivien amb nosaltres.
(Menys llum. Es va enfosquint.Mira el cel)
Núvols! (es mira la noia) Plourà? (la noia fa un gest d'indiferènicia com volent dir i jo que sé…)
Aquell dia va començar el meu malson…(silenci. De lluny se senten trons)
L'oncle estava molt enfeinat amb la visita oficial del Rei. La seguretat! Sí, era molt important netejar la vila de tota l'escòria que corria. Potser per això em va fer anar a buscar a l'armaria del poble el seu nou revòlver brillant i platejat. Vaig anar a casa per portar-li i no el vaig trobar. Sabia que l'oncle sovint marxava lluny de la vila per fer pràctiques de tir amb els seus reclutes. Vaig caminar fins als Monts Sardans…un immens desert on hi havia una discreta caseta de l'exèrcit. Allí estaven elles…La tal Cristina i la Michelle. Emmanillades i contra la paret. Va aparèixer una altra dona…
Era la dona d'en René, vull dir del mercader que no era tant idealista…A diferència del seu sant marit, ella era un terratrèmol. Potser per això s'avenia tant amb la tal Cristina.
Li deien Aurora Roja i en veure-les cridà:'Què us han fet? Hem de marxar! Vosaltres sou l'esperança de Transardània i no consentiré que us facin mal.'
Vingué un gos rabiós i cridà: ‘Alto! No es mogui! Si fa qualsevol moviment actuarem amb conseqüència.' La dona d'en René, no va fer cas del que li deien i volgué marxar.
Pam! Només amb un sol tret la va liquidar. (S'aixeca del banc) La Michelle cridava:'ens mataran! Ens mataran!' On era aquella noia tan segura que havia conegut?
El soldat ignorava que estava apunt de carregar-se a l'amant i a la neboda del general.
Qui carai sabia que el general tenia una amant? Aquell jove soldat es va començar a posar nerviós. Potser s'havia extralimitat de les seves funcions? La seva funció només era vigilar els elements perillosos davant la visita reial?
Es va posar tant nerviós que no va ser capaç de reconèixer la neboda del general. Ni tampoc em va reconèixer a mi. Estava sorprès. Volia marxar. El soldat em va apuntar.
L'incomodava. Havia presenciat el seu error. Vaig decidir marxar.
I abans que el soldat premés el gallet la Michelle es va interposar entremig de nosaltres dos i em va salvar.
(Cau de genolls a terra desolat) El terra, aviat, es va cobrir de la sang de la pobra Michelle. Per què? Per què aquell desgraciat havia arruïnat la meva vida? (plora)
(La noia molt sorpresa decideix actuar. No ha entès res durant tota l'estona. No pot seguir immutable davant el desconsol d'aquell home)
Noia: (sorpresa) Li passa res? Es troba bé? El puc ajudar?
(En Pep s'aixeca a poc a poc)
No cal. Gràcies.
Noia: (s'aixeca i es mira el rellotge) De debò que no vol que demani ajuda?
(En Pep s'adona que el seu cap li ha tornat a jugar una mala passada. Determinats records no perdonen i sorgeixen en el pitjor moment. Intenta respondre com si no hagués passat res.)
No es preocupi. Em trobo bé.
Noia: Bé, me'n vaig. Se m'escaparà el tren. (el mira per últim cop i no sap si somriure o dissimular el mal tràngol que acaba de passar) Adéu. (marxa)
Sí, ho recordo…en aquell moment tenia un revòlver a la mà. Era el nou revòlver de l'oncle. (es mira les mans com si de debò tingués el revòlver) El vaig mirar amb odi.
I vaig prémer el gallet. El revòlver va caure al terra. I el jove soldat també. Estava perplex. Què carai havia fet? Horroritzat mirava aquella arma que em va conduïr al malson…Tremolava. Llavors va aparèixer el tinent. Tant segur com sempre. I em digué:' no tremolis, desgraciat! Farem veure com si aquí no hagués passat res. Jo mateix acabaré la feina, només falta aquesta meuca revolucionària.' S'apropà a ella. Abans de carregar-se-la li grapejà els pits i després…pam! El tinent va desaperèixer i aparegué el meu oncle furiós. No parava de cridar tot dient:' i ara què? Eh! I ara què? Eh!'; com si jo hagués sigut l'únic autor de tals crims. I m'amenaçà tot dient:' avui no ha passat res.
Farem veure que no ha passat res. Tu no has vist res. No denunciaràs a ningú, més ben dit et passaràs el meu bàndol i sent un dels nostres ningú podrà acusar-te de res.'
L'odi corria per les meves venes. Aquell era el meu destí? Vaig fer cas de forma submisa al meu oncle. Vaig pensar:' potser des de dins podré canviar alguna cosa, potser podré carregar-me'ls a tots.'.
Dies després algú va rumorejar que havia vist el general enmig del parc, passejant ebri, a mitjanit, plorant desconsoladament per la seva amant.
(un llarg silenci. Torna a seure's)
Vint anys després l'odi s'havia apoderat de mi. Aquella plaça era la meva enemiga.
Ja no calia el tinent per espantar la clientela. Jo mateix tenia els meus propis gossos rabiosos. Volia boicotejar els mítings dels nous idealistes. (amb ràbia) Els meus gossos cremaren les parades del mercat. La gent fugia presa pel pànic. Només els dos vells mercaders de la plaça foren capaços de plantar-me cara amb aquestes paraules)
(com si fossin dos espectres apareixen dos homes vestits de mercader que es situen rere d'en Pep.)
Mercader 1: Vaja, vaja…en Pep, aquell pocapena que repertia diaris ara és un llepaculs reial!
Vigila el que dius, convicte!
Mercader 1: Ex - convicte! En Lluís, el gran mercader va cumplir la seva condemna. No ho recordes?
Mercader 2: No pretendrà, sergent, fer cap mal al mercat, oi?
Vostè, René, sempre tant ingenu…Cremeu-ho tot!
Mercader 2: (crida d'espant) Pe…però…però què està passant? Què estan fent?
Mercader 1: (s'apropa a ell i el mira cara a cara) Què t'ha passat, Pep? Què t'han fet? On és aquell noi jove que venia al mercat a repartir diaris? Aquell noi jove enamoradís i simpàtic. Qui t'ha menjat el cap? Em fas fàstic!
Calla! Fes el favor de callar!
Mercader 1: T'has convertit en un d'ells. Ets el braç dret del teu oncle! Ets un llepaculs del teu oncle!
(s'encara amb ell) No em busquis les pessigolles o tornaràs a Oestènia, a l'illa dels convictes!
Mercader 1: On és aquell jove que estimava en secret la neboda del general?
Calla! Tanca la boca! Desgraciat! No en saps res de la meva vida! Aquella història va acabar ja fa molts anys. Ara, sóc un altre. Ho sóc perquè m'ho he guanyat a pols i perquè m'ho mereixo. (Mira al mercader 2) René, vol saber per què estic aquí? M'han encarregat que extermini tots aquells rebels que corrompen l'ordre públic.
Mercader 1: Ui, ui, ui…quina por què em fas!
(Com si fos el sergent que havia sigut) Has parlat massa, ex - convicte! Soldats, arresteu-los!
Mercader 2: (crida impotent) Però, però, si som innocents! Sóc una persona innocent i tinc bones relacions amb el general!
Ja sé que és innocent. Però alguna persona ha de pagar el que fan els seus fills insubmisos a l'ordre. No ho creu així?
Mercader 1: (el mira per últim cop) Malparit! Desgraciat!
Mercader 2: (impotent) Som innocents! (i dit això els dos espectres mercaders desapereixen. S'asseu al banc.)
Sí, evidentment, eren innocents. I els van executar un dia com avui carregat de núvols tèrbols. El primer pres que vaig haver d'executar fou en Sergei, en Trukov, aquell subversiu perillós, segons les autoritats. Era una matinada, com ara, la lluna estava apunt d'amagar-se, com ara. En Sergei no volia que li tapessin els ulls. I el tinent amb menyspreu li digué:' què? Et vols fer el valent?' Llavors ordenà l'execució: ‘preparats, llestos i…' I vaig pensar: ‘no puc, no puc, no podia prémer el gallet a aquell home amb la cara destapada'; em recordava al jove soldat que vaig matar per primer cop. El tinent cridava furiós:' Què? Què collons et passa? Per què no fas la teva feina? Desgraciat!'
(Un silenci)
En Sergei va conseguir fugir gràcies a la meva debilitat. I n'executarem molts més de presos. I visqueren una insurrecció. Sí, home, sí…tothom recorda la insurrecció del Sud. Va ser una autèntica batalla. Havien passat vint anys.Jo ja no tenia debilitats. Estava carregat d'odi. Els joves cridaven ‘morirem tots per la revolució!' (un silenci) No en va quedar ni un. La plaça del mercat es va cobrir de sang. Vaig escapar d'aquell merder mentre veia com l'oncle queia mort a terra com un jove més. I vaig marxar lluny a unes terres veïnes on ningú em coneixia. Ningú va trobar a faltar el meu cos. Creien que era mort. (S'ajup i agafa un diari) I vaig tornar a repartir diaris.
I avui aquelles terres on vaig fugir viu dies baixos. I he tornat a aquest coi de país que va saber sobreviure a l'època dels homes grisos i el Rei mig malalt va decidir iniciar una reforma. I la gent va oblidar-se dels homes grisos i d'aquelles boires que hi havia abans de la revolució. Hi ha haver-hi sang. Hi ha haver-hi revolta. Hi van haver-hi homes grisos. Hi va haver una reforma amb tots aquells homes grisos i aquells idealistes morts.
I vint anys després ningú sembla que vol recordar-se d'aquells temps. La memòria? On ha quedat la memòria? Ara ja no tinc ni vint ni quaranta anys sinó uns quants més i he decidit marxar d'aquests maleïts països i vull anar lluny i reposar tranquil.


(Obra la maleta. Entremig de la roba hi ha un uniforme militar) Això a qui carai interesa? Amb aquesta roba s'han comès i es cometran molts errors amb noms de la Justícia Infinita i de la Llibertat. Vés! Quin fàstic! No em donarien ni tres cèntims als Encants de segona mà. (El llença uns metres enllà. Per primer cop somriu. Com si tot plegat hagués sigut una enorme catàrsi mental. Mira el cel i es pregunta) Ja no hi ha núvols? Potser no plourà.
(Un veu en off anuncia un altre tren. Tanca la maleta)
El tren! N'hi ha un altre!
(Marxa a poc a poc. Fosc)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Gabriel Boloix Torres

Gabriel Boloix Torres

84 Relats

8 Comentaris

77738 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Agraïr a Relats en català que en seu dia publiqués tots aquests textos que vaig escriure ja fa molt de temps.

Agrair-te a tu lector-a que els estiguis llegint.
****
Vaig entrar per casualitat en aquest portal i vaig decidir la primera vegada, com si fos un joc penjar-hi algún text, ho vaig fer sota l'àlies de SRBOTO08.
****
En Gabriel ha publicat una dotzena de relats i poemes en llibres col·lectius, ha format part d'entitats literàries, ha guanyat algún que altre premi i també ha publicat alguna obra a nivell individual. També ha publicat sèries de poemes al portal literari www.Joescric.com

Vet aquí algunes de les meves pàgines:
http://naufragiobrer.blogspot.com
http://escritsdelfum.blogspot.com
http://illadelfum.blogspot.com
www.facebook.com/lilladgboloix

Salut i lletres!!!