Pell clara

Des que l'Àngel em va deixar, les nits del cap de setmana desitjava el pitjor a la mala pècora de la Virgínia. S'havia d'enamorar precisament d'ella?

Aquell dissabte, l'Ona em va convèncer d'acompanyar-la a un sopar d'un company de feina que inaugurava pis. Res, una trobada informal amb pocs convidats.
Quan vam arribar, a l'apartament només hi eren en Josep, l'amfitrió, i la Maria, la seva dona. Mentre entreteníem l'estómac amb quatre patates, ens van dir que una de les parelles acabava de telefonar: l'àvia havia empitjorat i aquella nit li farien companyia. Només faltava per arribar l'Alba, la cosina d'en Josep, i en Pol, l'ex de la Maria, amb el qual ara eren molt amics.
Gairebé me'n vaig alegrar d'aquella circumstància. En dues hores de rellotge ho tindríem enllestit i aviat seria a casa.

Tots a taula, entre amanides i embotits, la parella, orgullosa, va explicar com s'havien conegut en un speed dating. Els dos acompanyaven a amics, però van ser els únics de la trobada en triar-se mútuament. L'atracció física va ser immediata, però cap dels dos confiaven a alternar més enllà d'aquella nit.
En Pol es va animar a explicar, tot divertit, que amb la seva excompanya eren especialistes en locals d'intercanvi de parelles i que l'últim cop, ell, en va sortir sense. Tothom va riure entre licors dolços. L'única que no ho va fer va ser l'Alba.

No havia pogut deixar de mirar-la des que va arribar. Era una noia menuda i graciosa. Pèl-roja i lletosa. Li brillaven els ulls, però la seva pell deia que feia temps que no somreia.
Aquell reflex blanquinós estenia la meva zona erògena a tot el cos. M'esforçava a mirar cap a una altra banda. D'ençà que es van acabar les cites amb la Virgínia, em vaig censurar el meu desig irrefrenable cap a les dones, almenys, fins a trobar l'home de la meva vida.

Però el cos pot més que l'ànima. Em vaig despertar tota suada. Al meu costat hi jeia l'Alba.