Cercador
PEIXOS
Un relat de: Ravegal- Compartir:
PEIXOS
El cos segueix sense esma els pensaments que dintre el cap van com un petit llagut solcant un mar tempestuós sense trobar un port on arrecerar-se. Sobre la taula del menjador hi ha l’escrit del jutjat que li comunica que avui ha de deixar el pis per falta de pagament. També hi ha un got brut i mitja ampolla de vi; volia emborratxar-se, com ho ha vist fer a les pel•lícules, però no és el seu tarannà i només va aconseguir agafar mal de cap. Ho ha vist de cua d’ull al anar a la nevera a veure si encara hi queda alguna cosa per menjar. Només hi ha un iogurt, a l’armari un paquet amb unes quantes galetes i a la verdulera mig enciam. Agafa una cullereta, iogurt i galetes i se’n va a seure a la taula. Amb el braç aparta l’escrit amb indiferència, obre el iogurt i hi clava la cullereta. Torna a mirar el paper i l’agafa. El llegeix, una vegada més, però ho deixa a mig i amb un cop de canell el llença fent-lo voleiar un parell de pams i acaba caient a terra a l’altra banda de la taula. Es queda amb els colzes repenjats a la taula i les mans a la cara. Si no fos orgullós ploraria.
«Que em passi això, a mi! M’havia de menjar el món i només tinc un trist iogurt per fer passar la gana. No em queda res. Si no fos per aquell vell malparit tornaria a casa, però encara em sembla que el sento: "Aquí mano jo i si no estàs content, allà hi ha la porta". Ja me’n foto jo, d’aquesta autoritat. Va ser ben bé per una bestiesa que vam discutir però ell havia de tenir raó tant sí com no. Un parell de tossuts orgullosos, jo també, i el carro se’n va anar pel pedregar. La pobre mare va tenir un disgust molt gran però d’aquí a que vagi dient que es va morir per culpa meva hi ha un bon tros. Ell, que devia descarregar-li a sobre la seva mala bava. Té pebrots l’encàrrec. Vaig fer bé de marxar del poble. Llavors era el que havia de fer, però ara no tinc a on anar i no penso donar-li el gust d’humiliar-me. La maleïda crisi del petroli ens ho ha pres tot. Uns quants països miserables i un grapat de multinacionals han fet caure el món a un pou que sembla que no tingui fons, i jo hi sóc amb una pedra lligada al coll. Qui sap quan s’acabarà. Semblava que tot havia de ser sempre flors i violes però tot plegat és un inestable castell de cartes. Una feina no és res si quan volen et foten al carrer, "dilluns no cal que tornis" i ja està, quatre paraules i tot un món se’n va a fer punyetes. No sé que puc fer, hòstia! Amb el que pugen els preus els quatre estalvis han volat sense ni sentir-ne batre les ales, No m’agenollo davant del pare i m’arrossego per les empreses demanant una miserable feina amb la que, tot i anant bé, faré més badalls que rots. I el subsidi d’atur... la mare que els va parir! Quan s’acaba, ja t’espavilaràs, com si després ja no s’hagués de menjar. No demano pas tant, poder menjar i un sostre per dormir, per senzill que sigui. De què em serveix ara la traça que tant apreciava l’encarregat. Se n’ha anat a la merda el sou, i al darrere el viure bé, anar a discoteques, festes i empaitar mosses; del Mini només en queden lletres per pagar. Ja no parlem de comprar una mica d’herba. I aquella pandilla? potser hauré de tornar a buscar-los però... és que van a totes i si no els segueixes la beta... collons, jo no sóc violent ni cap delinqüent, i si hi torno... Podria tornar al poble, però no, aquell soc que es diu que és el meu pare es faria un tip de riure per sota el nas si tornava. Em creia que el món girava al meu voltant i ara sóc jo qui fa les voltes borratxes d’una baldufa que acaba la força».
Com onades a la platja els pensaments li van i venen sense que cap s’aturi. S’acosta a la vidriera del balcó i contempla com la primera claror penetra com una riuada mansa pels carrers encarats a llevant i es va ensenyorint de la ciutat. Els fanals segueixen llumejant en un intent inútil de prevalença. Està ennuvolat però no sembla que hagi de ploure. Mai li havia importat gaire si plovia o no però ara, sense casa ja és una altra cosa. La mirada vagarosa se li atura al calendari, encara ensenya el full de desembre carregat de festes que no ha fet. Mil nou-cents setanta-tres, fa petar la llengua, és clar, com que ja no és un bon client per a ningú, ningú li ha donat un calendari. Recull el paper del jutjat, el deixa sobre la taula i l’allisa amb les mans. Es queda parat mirant-lo amb ulls de peix estantís. Al cap d’uns moments es decideix.
«Foto el camp, aquí no m’hi trobaran quan vinguin. A mi no em faran passar per aquesta humiliació, que es confitin el pis i els seus mobles corcats, i tot el que hi deixo a dins, que els aprofiti. Jo no en puc fer res, per no tenir no tinc un carro del super per traginar-ho. —Pren la jaqueta de vellut que tenia posada sobre el respatller d’una cadira a manera de penjador i una bossa amb quatre fòtils que no s’ha vist capaç de deixar. Prem l’interruptor per enfilar el passadís.— vaja, s’ha fos la bombeta, si, és clar, avui ha de ser un dia negre per força. Ep, hòstia! Que me la deixava.» —Torna enrere i arramba una cadira a l’aparador, s’enfila i de sobre en pren una bossa de plàstic de color blanc amb el logo de la botiga i se la posa a la butxaca. Recorre el passadís en penombra, surt a l’escala i tanca la porta deixant les claus a dintre. Ja no hi ha retorn.
Baixa les escales a poc a poc acompanyant-se amb el frec polsós del passamà de la barana. En sortir al carrer sent el fred a la cara com una bufetada i la coïssor se li escampa i sap que se li quedarà enganxada a la pell. Es posa bé el jersei de coll alt, ben amunt, fins el sotabarba. Quan arriba a la cruïlla l’aire li fa voleiar els camals del pantalons acampanats i sent més fred. S’atura i mira amunt i avall, no sap cap a on anar, no ho ha pensat. Tira avall sense raonar-ho, és la llei del mínim esforç, potser. Passa per davant de l’església, la porta només té un batent obert i a dintre hi ha foscor. Una avia amb mantellina negra puja els quatre esglaons. Per un moment, els ulls que miren cap endins el veuen assegut a l’ultim graó, parant la mà i la velleta posant-li unes monedes. Una esgarrifança li recorre l’espinada i torna a mirar enfora.
«Diuen que no cal enmoinar-se, que en acabar la partida el rei i el peó van a la mateixa caixa, i una merda! L’un ha viscut com un rei fins el final mentre que els peons van deixant la partida a mig. Mira el Josep, pobre, no va arribar a vuitè, i el Paquito, il•lusionat per casar-se i va el disc de la radial i li obre el pit, com qui diu, ni tant sols va arribar a saber de què anava la partida».
Estan regant i es veu obligat a fer una volta per travessar la plaça passant a frec del petit estany. S’atura i se’l mira com no se l’ha mirat mai. És de poca fondària, un parell de pams, i el fons i les parets estan recoberts de verdet. Unes lloses rústiques que li perfilen el contorn en forma de cos de guitarra alternen amb unes estretes jardineres de rajola verda plenes de cintes escabellades, les tiges altes dels paraigüets que emergeixen d’uns testos submergits i unes pedres col•locades al fons intenten dissimular-ne la condició urbana. Hi ha peixos de tota mena: platejats, vermells, de colors barrejats, petits i grans i dues carpes portades qui sap d’on. Se sorprèn de que per uns moments el temperi que li emboira el cap hagi deixat passar aquesta ullada de sol. Es fixa en els peixos, que encara dormen immòbils, tret d’uns pocs que roseguen el verdet de la paret, només el senzill brollador ondulant la pell de l’aigua crea l’aparença de mandrosa mobilitat.
«Sembla la peixera de la classe de Don Valentin, en gran. Amagats darrere aquella gran pissarra els pobres peixos poc sabien què passava ni què els passaria. A mesura que buidàvem la bufeta l’aigua s’anava esgrogueint i pujaven a ran d’aigua boquejant. L’endemà els trobàvem morts»
S’aboca sobre l’estany per observar-los millor i sobre l’aigua verdosa veu reflectida la seva cara. No es reconeix i li sembla impossible que sigui ell. Nota el pes que du a la butxaca que li tiba el faldó de la jaqueta i el palpa amb la mà. Sent unes passes apressades darrere seu i es redreça tot girant el cap. Es un corredor matiner que passa esbufegant-li el bon dia. S’aboca altre cop amb la mà a la butxaca i torna a aparèixer el seu rostre reflectit. «Potser sóc jo però no sóc el que volia ser», En el reflex apareix una mà subjectant una pistola que es posa a tocar de la templa dreta. Se sent un espetec. Els peixos surten esperitats en totes direccions mentre el reflex de la cara es va engrandint amb una ganyota tràgica i els ulls esbatanats fins que es trenca en milers de perles líquides. L’aigua es torna vermellosa. A poc a poc va perdent el momentani desassossec i retroba la calma amb el pessigolleig del brollador. Els peixos tornen a estar quiets.
El cos segueix sense esma els pensaments que dintre el cap van com un petit llagut solcant un mar tempestuós sense trobar un port on arrecerar-se. Sobre la taula del menjador hi ha l’escrit del jutjat que li comunica que avui ha de deixar el pis per falta de pagament. També hi ha un got brut i mitja ampolla de vi; volia emborratxar-se, com ho ha vist fer a les pel•lícules, però no és el seu tarannà i només va aconseguir agafar mal de cap. Ho ha vist de cua d’ull al anar a la nevera a veure si encara hi queda alguna cosa per menjar. Només hi ha un iogurt, a l’armari un paquet amb unes quantes galetes i a la verdulera mig enciam. Agafa una cullereta, iogurt i galetes i se’n va a seure a la taula. Amb el braç aparta l’escrit amb indiferència, obre el iogurt i hi clava la cullereta. Torna a mirar el paper i l’agafa. El llegeix, una vegada més, però ho deixa a mig i amb un cop de canell el llença fent-lo voleiar un parell de pams i acaba caient a terra a l’altra banda de la taula. Es queda amb els colzes repenjats a la taula i les mans a la cara. Si no fos orgullós ploraria.
«Que em passi això, a mi! M’havia de menjar el món i només tinc un trist iogurt per fer passar la gana. No em queda res. Si no fos per aquell vell malparit tornaria a casa, però encara em sembla que el sento: "Aquí mano jo i si no estàs content, allà hi ha la porta". Ja me’n foto jo, d’aquesta autoritat. Va ser ben bé per una bestiesa que vam discutir però ell havia de tenir raó tant sí com no. Un parell de tossuts orgullosos, jo també, i el carro se’n va anar pel pedregar. La pobre mare va tenir un disgust molt gran però d’aquí a que vagi dient que es va morir per culpa meva hi ha un bon tros. Ell, que devia descarregar-li a sobre la seva mala bava. Té pebrots l’encàrrec. Vaig fer bé de marxar del poble. Llavors era el que havia de fer, però ara no tinc a on anar i no penso donar-li el gust d’humiliar-me. La maleïda crisi del petroli ens ho ha pres tot. Uns quants països miserables i un grapat de multinacionals han fet caure el món a un pou que sembla que no tingui fons, i jo hi sóc amb una pedra lligada al coll. Qui sap quan s’acabarà. Semblava que tot havia de ser sempre flors i violes però tot plegat és un inestable castell de cartes. Una feina no és res si quan volen et foten al carrer, "dilluns no cal que tornis" i ja està, quatre paraules i tot un món se’n va a fer punyetes. No sé que puc fer, hòstia! Amb el que pugen els preus els quatre estalvis han volat sense ni sentir-ne batre les ales, No m’agenollo davant del pare i m’arrossego per les empreses demanant una miserable feina amb la que, tot i anant bé, faré més badalls que rots. I el subsidi d’atur... la mare que els va parir! Quan s’acaba, ja t’espavilaràs, com si després ja no s’hagués de menjar. No demano pas tant, poder menjar i un sostre per dormir, per senzill que sigui. De què em serveix ara la traça que tant apreciava l’encarregat. Se n’ha anat a la merda el sou, i al darrere el viure bé, anar a discoteques, festes i empaitar mosses; del Mini només en queden lletres per pagar. Ja no parlem de comprar una mica d’herba. I aquella pandilla? potser hauré de tornar a buscar-los però... és que van a totes i si no els segueixes la beta... collons, jo no sóc violent ni cap delinqüent, i si hi torno... Podria tornar al poble, però no, aquell soc que es diu que és el meu pare es faria un tip de riure per sota el nas si tornava. Em creia que el món girava al meu voltant i ara sóc jo qui fa les voltes borratxes d’una baldufa que acaba la força».
Com onades a la platja els pensaments li van i venen sense que cap s’aturi. S’acosta a la vidriera del balcó i contempla com la primera claror penetra com una riuada mansa pels carrers encarats a llevant i es va ensenyorint de la ciutat. Els fanals segueixen llumejant en un intent inútil de prevalença. Està ennuvolat però no sembla que hagi de ploure. Mai li havia importat gaire si plovia o no però ara, sense casa ja és una altra cosa. La mirada vagarosa se li atura al calendari, encara ensenya el full de desembre carregat de festes que no ha fet. Mil nou-cents setanta-tres, fa petar la llengua, és clar, com que ja no és un bon client per a ningú, ningú li ha donat un calendari. Recull el paper del jutjat, el deixa sobre la taula i l’allisa amb les mans. Es queda parat mirant-lo amb ulls de peix estantís. Al cap d’uns moments es decideix.
«Foto el camp, aquí no m’hi trobaran quan vinguin. A mi no em faran passar per aquesta humiliació, que es confitin el pis i els seus mobles corcats, i tot el que hi deixo a dins, que els aprofiti. Jo no en puc fer res, per no tenir no tinc un carro del super per traginar-ho. —Pren la jaqueta de vellut que tenia posada sobre el respatller d’una cadira a manera de penjador i una bossa amb quatre fòtils que no s’ha vist capaç de deixar. Prem l’interruptor per enfilar el passadís.— vaja, s’ha fos la bombeta, si, és clar, avui ha de ser un dia negre per força. Ep, hòstia! Que me la deixava.» —Torna enrere i arramba una cadira a l’aparador, s’enfila i de sobre en pren una bossa de plàstic de color blanc amb el logo de la botiga i se la posa a la butxaca. Recorre el passadís en penombra, surt a l’escala i tanca la porta deixant les claus a dintre. Ja no hi ha retorn.
Baixa les escales a poc a poc acompanyant-se amb el frec polsós del passamà de la barana. En sortir al carrer sent el fred a la cara com una bufetada i la coïssor se li escampa i sap que se li quedarà enganxada a la pell. Es posa bé el jersei de coll alt, ben amunt, fins el sotabarba. Quan arriba a la cruïlla l’aire li fa voleiar els camals del pantalons acampanats i sent més fred. S’atura i mira amunt i avall, no sap cap a on anar, no ho ha pensat. Tira avall sense raonar-ho, és la llei del mínim esforç, potser. Passa per davant de l’església, la porta només té un batent obert i a dintre hi ha foscor. Una avia amb mantellina negra puja els quatre esglaons. Per un moment, els ulls que miren cap endins el veuen assegut a l’ultim graó, parant la mà i la velleta posant-li unes monedes. Una esgarrifança li recorre l’espinada i torna a mirar enfora.
«Diuen que no cal enmoinar-se, que en acabar la partida el rei i el peó van a la mateixa caixa, i una merda! L’un ha viscut com un rei fins el final mentre que els peons van deixant la partida a mig. Mira el Josep, pobre, no va arribar a vuitè, i el Paquito, il•lusionat per casar-se i va el disc de la radial i li obre el pit, com qui diu, ni tant sols va arribar a saber de què anava la partida».
Estan regant i es veu obligat a fer una volta per travessar la plaça passant a frec del petit estany. S’atura i se’l mira com no se l’ha mirat mai. És de poca fondària, un parell de pams, i el fons i les parets estan recoberts de verdet. Unes lloses rústiques que li perfilen el contorn en forma de cos de guitarra alternen amb unes estretes jardineres de rajola verda plenes de cintes escabellades, les tiges altes dels paraigüets que emergeixen d’uns testos submergits i unes pedres col•locades al fons intenten dissimular-ne la condició urbana. Hi ha peixos de tota mena: platejats, vermells, de colors barrejats, petits i grans i dues carpes portades qui sap d’on. Se sorprèn de que per uns moments el temperi que li emboira el cap hagi deixat passar aquesta ullada de sol. Es fixa en els peixos, que encara dormen immòbils, tret d’uns pocs que roseguen el verdet de la paret, només el senzill brollador ondulant la pell de l’aigua crea l’aparença de mandrosa mobilitat.
«Sembla la peixera de la classe de Don Valentin, en gran. Amagats darrere aquella gran pissarra els pobres peixos poc sabien què passava ni què els passaria. A mesura que buidàvem la bufeta l’aigua s’anava esgrogueint i pujaven a ran d’aigua boquejant. L’endemà els trobàvem morts»
S’aboca sobre l’estany per observar-los millor i sobre l’aigua verdosa veu reflectida la seva cara. No es reconeix i li sembla impossible que sigui ell. Nota el pes que du a la butxaca que li tiba el faldó de la jaqueta i el palpa amb la mà. Sent unes passes apressades darrere seu i es redreça tot girant el cap. Es un corredor matiner que passa esbufegant-li el bon dia. S’aboca altre cop amb la mà a la butxaca i torna a aparèixer el seu rostre reflectit. «Potser sóc jo però no sóc el que volia ser», En el reflex apareix una mà subjectant una pistola que es posa a tocar de la templa dreta. Se sent un espetec. Els peixos surten esperitats en totes direccions mentre el reflex de la cara es va engrandint amb una ganyota tràgica i els ulls esbatanats fins que es trenca en milers de perles líquides. L’aigua es torna vermellosa. A poc a poc va perdent el momentani desassossec i retroba la calma amb el pessigolleig del brollador. Els peixos tornen a estar quiets.