Pasturant pels camps del Senyor (Nàufrags i illes perdudes IX)

(A dalt d'un turonet.Dos homes observen l'hortizó.
L'un és gran, d'aspecte cansat i vulnerable. S'acompanya sempre d'un bastó i d'una bossa amb menjar i beure. L'altre home, és més jove que el primer, va brut, sense afeitar, d'aspecte descuidat i pela patates d'un sac que n'està ple...)
(Després d'un llarg silenci)
Home jove: Òstia puta! Vinga digui alguna cosa...No entenc com pot estar tanta estona, cada dia, observant aquest paisatge immòbil. Quan ha obert la boca només ho ha fet per dir que plouria...i per dir-me que cada dia ve aquí dalt a vigilar el seu ramat. Òstia, vinga, digui alguna cosa més transcendental!.
Què li faig por?...Bé suposo que si li fes por no pujaria diariament aquest turó que hi ha al costat del centre de rehabilitació.Jo ho he fet.Li he explicat alguna cosa personal.Com per exemple:que és per vosté la llibertat?.
Pastor:Tens raó. No em fas por. Però tinc por que alguna persona del poble em vegi i ho escampi per tot arreu. La llibertat? La llibertat són aquestes muntanyes verdes. Són aquests ocells que volen. Són aquests muntanyistes que venen i marxen quan volen...
Home jove: Calli! No cal que continuï! Ja veig que per vosté la llibertat és tot allò que sempre li han dit que és. Però no se n'adona que vosté és lliure de xerrar amb qui vulgui i d'expressar el que vulgui.
Pastor: (s'aixeca neguitejat) Tu no saps com són la gent d'allà baix. Sé que si em veuen amb tu, encara que només estiguem comentant quin temps fa, ja xerraran malament de mi. Jo veig que t'estàs curant, que sembles educat i que fins i tot em podries ajudar a les feines del camp. Però la meva opinió no serveix de res perquè jo només sóc una ànima en pena que va pasturant pels camps del Senyor.
Home jove: No et crec! No t'acabo de creure! Ara ho comprovaré.
(L'home jove s'aixeca impulsivament, de forma violenta dona una empenta al pastor,
el qual cau a terra i l'amenaça amb el ganivet.)
Home jove: I ara què? Eh! Em tens por? Tens por que te la clavi,oi? En el fons ets tan distant amb mi perquè tens por que si algún dia estic en total llibertat, si algún dia em sento perdut i em tornen a venir moltes ganes de punxar-me i d'enganxar-me de nou, em surtin impulsos violents com ara aquest,oi? En el fons tots sou iguals!
El fet que et pensis que no em tens por i que fins i tot em contractaries et fa sentir més tolerant i diferent a la gent del poble. Però en el fons no ets gaire diferent a ells. Saps? Jo també pasturo...però pasturo sense ramat, sense rumb i sense futur.
(Apareix el supervisor del centre de rehabilitació de drogaddictes de l'alta muntanya)
Supervisor: (espantat i cridant) Carlo! Què fas! Es pot saber què fas? Deixa'l estar! (veient que no reacciona l'home jove, agafa un bastó de fusta que hi ha aprop) Ja veig que has trencat algunes normes i que ho pagaràs car...
Pastor: Deixi'l estar! El jove simplement m'ensenyava com es defensava amb la navalla a la gran ciutat.
Supervisor: (al pastor) No me'l crec! No dissimuli! No tingui por a represàlies pel que pugui dir, que aquest jove ja el tindrem, a partir d'ara més controlat.
Pastor: No s'hi amoïni. Aquest jove només estava una mica nerviós i ha descarregat amb mi. És normal. El procés de rehabilitació és dur.
Supervisor: (al pastor) Si us plau Sr.Pastor, lamento aquest incident. Prometi'm que no ho explicarà a ningú. Ara aquest centre funciona molt bé i si vostè escampés pel poble que un dels nostres joves pacients l'ha amenaçat, llavors la gent del poble voldrà que el centre de rehabilitació es tanqui i això no ens ho podem permetre. La veritat no ens aniria gaire bé que ens denunciessin.
Pastor:No es preocupi. Jo li prometo que no diré res a ningú si vostè em deixa a canvi estar sempre en aquest turonet que pertany als terrenys del centre per vigilar el meu ramat...
Supervisor: Ho trobo bé. D'acord.
(El supervisor marxa renyant a l'home jove. El pastor somriu. Agafa el bastó i la bossa i marxa somrient).