Paradoxes

Poc a poc la llum abandona l'habitació, però no pensa moure's del llit. Estirat mirant el sostre, segueix en silenci. Per què avui? Després de dies insípids i hores buides, s'han creuat. L'orgull havia fet que no es parlassin des de feia ben bé mig any. Ell ja havia patit massa, un patiment que no el portava enlloc, i havia decidit refer la seva vida. I ella, sense entendre res, sense saber el perquè d'aquell canvi d'actitud tan sobtat, va optar per la indiferència. Tot i així, amics, i ho sé de bona mà, les coses no van resultar fàcils per cap dels dos. O hauria de dir que per ella es va fer molt costa amunt, això de continuar sense ell, però que ell ho havia encaixar prou bé malgrat els records l'entristissin de tant en tant. Fins avui.

La llum groguenca i esmorteïda dels fanals entra per la finestra mig oberta, i se sent miolar un gat. Però ell segueix immòbil, talment com si fos una estàtua de marbre. Està furiós amb ell mateix, perquè després de tot el sofriment no vol tornar a recaure. Però és com una droga… I això que cap dels dos ha obert la boca! Un entrava i l'altra sortia de la biblioteca. Ell amb una cara de son que delatava a crits que s'havia quedat aferrat als llençols; ella carregada de llibres i amb expressió exasperada, com si fes ja massa temps que estava enclaustrada entre aquelles parets. Li ha obert la porta de vidre perquè pogués sortir, incapaç ella d'arribar al pom sense que hi hagués una allau de llibres de psicologia. Les mirades s'han creuat unes dècimes de segon, i després ella ha apartat la vista, enrojolant-se tènuement; en canvi, semblava que ell se la volgués acabar amb els ulls.

No s'hauria d'haver sorprès tant, estudien a la mateixa universitat… Era qüestió de temps creuar-se a un lloc o un altre. Com és que aquest encontre fugaç l'ha deixat tan fet pols? De cop, pren consciència del telèfon mòbil, allà, damunt la tauleta de nit. Ha de lluitar contra el desig d'aixecar-se i marcar el seu número. Veu que és una idea absurda… què li ha de dir? "Hola R! És que volia saber si tu també t'has passat la tarda pensant amb mi, amb nosaltres…" Descarta la idea immediatament. S'aixeca i va al bany, a tirar-se aigua freda a la cara. Sí, definitivament és una idea absurda.

Mentrestant, a l'altra punta de ciutat, R té els ulls inflats de tant plorar. Ha agafat el telèfon milers de vegades i l'ha tornat desar sobre la taula. "És inútil," -pensa- "segurament ell ni tan sols s'ha dignat a pensar amb mi ni un sol minut…"